Ipomoea batatas
Avui, a LA COLUMNA, potser semblarà que posi deures a en Víctor Pàmies. O que li vulgui envair la secció de DITES I REFRANYS. Però res d’això. Aquest títol tan estrany és perquè avui vull parlar de moniatos.
El moniato, boniato, batata o patata de Màlaga és una planta de la família de les convolvulàcies, conreada per la seva arrel tuberosa comestible. Originària de Llatinoamèrica va arribar a Europa al segle XVI i s’ha difós àmpliament per tot el món. A Catalunya és consumeix típicament a la Castanyada, acompanyant els panellets o com un dels ingredients d’aquests. Al País Valencià es fa servir per als pastissets de moniato típics de Nadal; i en alguns pobles de la Ribera, a més de l’arnadí quaresmal de carabassa, se’n fa també un de moniato, i se’ls dóna el nom, respectivament, de carabassa santa i moniato sant, per raó d’ésser els dolços rituals de la Setmana Major, altrament coneguda com a Setmana Santa. El moniato és molt popular a tota Amèrica del Sud, el Carib, Estats Units, Canadà, la Xina, i les illes del Pacífic.
Però “moniato” és una paraula que té usos diversos, ja per sí mateixa en solitari o dins d’alguna expressió feta. Dir moniato a una persona té un cert caire de menyspreu, però un menyspreu familiar, afectuós, entranyable. “Va moniato, que se’t veu el llautó…” o bé, atrevint-me amb un valencià col·loquial “Ets moniato, bastenaga o estàs enfavat!”, una expressió aquesta darrera que relaciona també una menja, en aquest cas un llegum, amb l’estat d’ànim per indicar que una persona és lenta, que bada, i que té el seu origen en una malaltia que existia a la Mediterrània, el favisme, els efectes de la qual eren aquest estat d’inactivitat i de badoc.
Segurament, aquesta familiaritat no era la del diputat valencià de Solidaritat Catalana Alfons López Tena, que l’abril del 2011 li deia a Núria de Gispert que era una “friky, un moniato i que feia el pallasso”, fent referència a la foto vestida de fada (amb vareta inclosa) que apareixia a una entrevista que li havien fet al diari El País. Aquí, el to era segurament més malintencionat. Però barrejar els conceptes friky, pallasso i moniato en una mateixa definició a tall de quasi sinònims també té delicte. No us sembla?
Segur que la Presidenta del Parlament es va quedar de “pasta de moniato” quan ho va llegir. Una altra expressió curiosa, aquesta de quedar-se de “pasta de moniato” que expressa el fet de quedar-se sorprès davant d’algun fet o circumstància, quedar-se parat, immòbil, sense cap reacció.
Però tot i que aquest dissabte és Tots Sants i que aquest divendres, a la castanyada, tindrem castanyes, panellets i moniatos (dels de menjar, és clar) aquest castanyada és especial perquè tots estem pensant en votar, en què ens deixin votar, en aquest nou 9 de novembre que tan important pot ser per al futur del nostre poble, encara que alguns ens vulguin convèncer del contrari fent el moniato a cada cosa que diuen.
Tant de bo que tots aquests moniatos que constantment ens estan prohibint-ho tot, es quedin de pasta de moniato el proper dia 9. Això voldrà dir que ho hem fet bé i que hem estat molts. Que no hem fet el moniato nosaltres. Ah, i sobretot, sense cap castanya.
