Irene Rocas i Romeguera

Irene Rocas i Romeguera
Llofriu, 1861 – Buenos Aires, 1947

En els pobles, quan hi ha un casament de viudos, a la vetlla, tenen la humorística costum d ‘anar a fe’ls-hi esquellots. Consisteix en agafar tot lo que faci fressa com són esquellinades, esquelles de bou, picar amb llaunes, tabals, etc. Aquell terrabastall dura fins que n’estan cansats.

Si els nuvis obren la porta i els conviden a beure, ja està acabada la festa. Si no, tenen dret a molestar-los durant nou nits. Ja poden acudir a la justícia que no hi té cap dret. Per lo tant no els hi prestarà cap ajuda. Si els nuvis en lloc de convidar a la colla que fan barrila, els hi tiren alguna cosa que perjudiqui els de fora, la justícia estarà de part d’aquests i castigarà els nuvis…

Fer esquellots és una descripció costumista inclosa en el llibre Refranys i dites populars de Llofriu recollides per Irene Rocas (2004) on apareixen també dites, comparances, exclamacions populars, locucions… que va anar apuntant en recerques de llengua i folklore empordaneses.

Es casà jove amb un indià molt més gran amb qui tingueren 9 fills. Enviudà, es traslladà a Barcelona i col·laborà amb Mn. Antoni M. Alcover en la Secció de Filologia de l’Institut d’Estudis Catalans i amb Tomàs Carreras i Artau a l’Arxiu Etnogràfic i Folklore de Catalunya.

Autodidacta de formació, catalanista, practicant religiosa, excursionista, esperantista, feminista… viurà els darrers anys a l’Argentina on residien alguns dels fills sense mai abandonar la vocació per l’escriptura. Un extens dietari n’és testimoni.