Joan Tomàs Caçador de Cançons al vol.

Amb les missions de recerca, l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya es proposava recórrer el territori dels Països Catalans i recollir-hi el màxim de cançons, així com danses, entremesos, rondalles, llegendes, refranys, jocs, instruments de música…

Les missions, les realitzaven habitualment dues persones (un músic i un literat) però, com a
mínim, una d’elles havia de ser músic per garantir, així, una bona fiabilitat en les transcripcions
musicals. L’Obra exigia “que tots els documents siguin transcrits tal com els canta el poble, sense
aportar-hi correccions personals, recollint les cançons directament dels cantaires”.
Els col·lectors es comprometien a trametre la tonada musical, la lletra, els complements folklòrics
de cada cas i, en casos determinats, també la impressió fonogràfica i la fotografia dels cantaires.
Havien de redactar una memòria de tot allò que vivien i observaven: descripcions etnogràfiques
dels vestits dels cantaires, dels oficis d’aquests, de les seves famílies, dels llocs on feien els
reculls, estris, formes de vida… un reflex del patrimoni cultural i social català.

Un cop fixada la trajectòria, i abans d’iniciar la missió, es posaven en contacte amb persones
conegudes del poble que tinguessin un cert prestigi (el rector, funcionaris de correus, empresaris,
gent coneguda…), qui els facilités l’accés a possibles cantaires, fent de pont per donar confiança i
així assegurar-se una bona recol·lecta.
Joan Tomàs és el músic que més missions va fer per aquesta magna obra; a part de les cançons
que va recollir des de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, l’Agrupació Excursionista de Catalunya i
l’Institut Espanyol de Musicologia.

Lluís Maria Millet va escriure: “El mestre Tomàs fou el folklorista que més materials de cançons
recollí, car més de deu mil melodies deuen la seva existència a les seves mans i al seu treball.
Fou una tasca ímproba, feta amb una vocació i una competència excepcionals. Recollir de la boca del poble la seva “veritable cançó”, moltes vegades cantada per cantaires extremament deficients, d’entonació dubtosa i ritme poc precís, vol una preparació i una intuïció que no tots els músics posseeixen. Confesso, amb agraïment, que d’ell vaig aprendre a recollir la nostra cançó, i amb ell vaig compartir la joia que la nostra collita ubèrrima d’aquelles inoblidables jornades ens proporcionà.”