Joaquim Renart, i el pessebre

Avui ens volem apropar a la figura de Joaquim Renart i Garcia (1879-1961) Dibuixant, pintor i decorador que era especialista en treballs decoratius de daurat, policromat, restauració de retaules i també en la còpia d’obres d’art i antiguitats. Era un gran ex-librista i va ser un dels fundadors del Foment de les Arts Decoratives, president del Cercle Artístic de Sant Lluc i de l’Orfeó Català.

El vincle de Renart amb el pessebrisme, el trobem a partir d’alguns articles de premsa i dels apunts d’algunes conferències que va pronunciar sobre el tema. Ens interessa la mirada de Renart perquè als anys 30 aportava una mirada molt poc habitual en aquella època sobre el pessebrisme, introduint la necessitat de què el pessebre generés un vincle emocional amb l’espectador.
La majoria dels pessebres construïts no produeixen l’emoció que hom cerca – deia Renart- serà perquè la fatiga pels detalls de les runes arquitectòniques, o la preocupació pels punts de mira a través de forats com binocles enguerxits, lliga tota la idea en una rutina viciosa.

També criticava un excés de virtuosisme que anava en detriment del més important. “La cova o lloc del Naixement és quasi sempre la part més feble del pessebre. Conjunts meritíssims que fracassen de vegades pel detall important de la cova. És veritat que alguns han portat l’escena del Naixement en segon o tercer pla, per a donar-li així, amb la llunyania, un major misteri, reeixint amb la idea”, deia l’any 1927.

Alguns intents de modernitzar o d’actualitzar el pessebre que ja es donaven aquells anys d’inici de segle XX no eren ben acceptats pels pessebristes ortodoxos. Renart es queixava dient que s’havia menystingut el pessebre modern per creure que podia incloure elements poc respectuosos, alhora que s’apartava de la veritat històrica i geogràfica canviant-lo de lloc i d’ambient. Ell considerava, i així ho va publicar el 1930, que aquests pessebres moderns estaven plenament encaixats dintre les normes més pures i cristianes.

Parlava també de la necessitat que el pessebre fos, per sobre de tot, emotiu, sobretot si era de caire artístic. Demanava que el pessebre s’havia de transformar i s’havia de vetllar més pel missatge que transmetia que no pas per la tècnica utilitzada. “Cerquem aquesta emoció per damunt dels trucs dels pins fets d’arrel i de molsa, i per damunt d’altres trucs del mirallet i del vidre il·luminat” -afirmava-. I tot descrivint un pessebre d’estil contemporani, que prescindia del paisatge bíblic i situava l’escena en un context rural català, Renart deia: “Heus ací l’aprofitament de les coses més naturals per a produir l’emoció; espontàniament bell en detalls vius. Quasi franciscà”.

Veiem com el dibuixant barceloní deixava testimoni que en el món pessebrístic del seu temps hi havia tendències diverses. La contextualització del pessebre en un entorn proper a l’espectador, recorda que ja ho havien fet els grans pintors, i també alguns escultors com Ramon Amadeu, en segles anteriors. Renart va ser un defensor de la necessitat d’una transformació radical en la imatgeria religiosa i defensava “fugir del pessebre arcaic i de postal, del pessebre anquilosat defectuosament històric, per a llançar-se a la representació lliure i joiosa del gran Misteri de Nadal”.

Un missatge de fa cent anys que encara és ben actual en el nostre context pessebrístic.

Enric Benavent Vallès