Joguines musicals

He de dir que vaig anar a L’Auditori amb un cert excepticisme, malsana actitud per un crític.
I, en canvi, he de confessar que el concert de Pascal Comelade i la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona em va agradar.
Bé, em va agradar potser no seria l’expressió més exacta. De fet, potser millor dir que m’ho vaig passar bé, que em va distreure, que em va divertir… I en aquest aspecte m’hauria de sentir satisfet. És això el que cal demanar d’un espectacle.
Però analitzant una mica el tema, crec que van passar massa coses com perquè el meu comentari es quedi tant curt. Anem a pams:
D’una banda, trobem al protagonista indiscutible del concert: Pascal Comelade, un home aparentment sorrut i seriós, concentrat en els diferents i, en algún cas, surrealistes teclats amb els que executava les seves melodies.

I la seva “troupe”: l’Ivan “Telefunken” Martínez, a la guitarra elèctrica de sons extrems, excessivament preocupat pel volum de la taula de so particular; i el polifacètic, gairebé polièdric, Pep Pascual, amb múltiples, acertades i originals percussions i diversos instruments de vent que anaven des de la canya minvant propera a l’espectacle de circ, fins a un dels impactes sonors més punyents que he patit a la meva ja dilatada vida d’oient: el solo de trompeta del primer tema. En general, em costa d’entendre que la originalitat hagi de ser tant indirectament proporcional a l’afinació. Malgrat tot, però, bé, molt bé.
I d’una altra banda, la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, impecable com sempre, entregada al producte, predisposada, participativa, quasi connivent, interpretant uns excel·lents arranjaments de Bernat Castillejo, al meu entendre l’autèntic pare de la màgia d’aquesta experiència que, per cert, no vaig veure pujar a l’escenari ni que se’n fés cap referència en els aplaudiments finals. És clar que no era feina de la cobla; en aquests casos els convidats disposen. Malgrat aquest darrer detall, bé, molt i molt bé.
I, finalment, la música, melodies senzilles i enganxadisses, d’una més que austera varietat harmònica i repetitives fins a l’esgotament. I amb això que dic, no li vull treure mèrit a l’obra de Comelade: davant l’èxit evident del seu treball, només puc fer que treure’m el “chapeau” i aplaudir, com vaig fer, una música divertida, refrescant, potser no del tot original, potser una mica “dejà vue”, però molt sincera i agradable.
A més, una altra vegada els “cobleros” ens hem de felicitar ja que s’ha aconseguit que els crítics es preocupin i s’interessin per la cobla.
I és en aquest aspecte que faig referència a l’article de Pere Pons, al diari AVUI. Un article en el que, si no fós pel títol i per la darrera frase, estaria disposat a compartir firma. Però això de comparar Morera amb Comelade, ja em sembla excessiu. Sr. Pons, anant al seu terreny, el del jazz, això és quelcom com comparar Miles Davis amb Kenny G. No li semblaria excessiu?
Vull quedar-me amb els gestos de Pascal Comelade mentre rebia l’unànim aplaudiment de la sala, això sí, unànim però amb diferent intensitat. No parava d’arronsar les espatlles i extendre els braços com no entenent el perquè de tants aplaudiments. No pateixi, Sr. Comelade. Som uns quants que, com vostè, tampoc ho acabem d’entendre.