Josep Tero – “Batec d’ocells”
Càpsula número 92 i última
Amb aquesta càpsula de cançó arribem al final del nostre recorregut per l’anecdotari de la Nova Cançó que vam començar -fa quatre anys-, amb el manifest de Lluís Serrahima publicat el gener del 1959 a la revista Germinàbit: Ens calen cançons d’ara. Hem arribat a l’any 1986 i acabem aquí la nostra exposició general, fent tornar avui una cançó del cantautor escalenc Josep Tero. Josep Tero debuta el 1982, compartint l’escenari amb Lluís Llach i Marina Rossell, que després sentirem plegats, i es dedica a la musicalització de poemes i a la cançó reivindicativa i compromesa, però abans de centrar-se en la seva producció musical prolífica, comença de ben jove, encara sota els efectes i la repressió de la dictadura, organitzant festivals de cançó, dels que ha conservat sempre molt bons records.
“Doncs bé, agradables, perquè descobríem el món, jo i els que feien com jo. Descobríem un món que ens havia estat amagat. Era excitant i al final vam descobrir… Quan jo vaig néixer, el meu avi tocava la mandolina mentre la meva mare m’infantava –diguem-ho així–, Jo penso que de sempre a casa meva hem cantat. SI no tocaves un instrument, la guitarra, la mandolina o l’harmònica, cantàvem sempre. Després he participat en molts grups de cant coral i he recorregut molt de món en aquest sentit. Jo tenia 14 anys quan vaig organitzar amb altres companys i companyes, un primer recital de cançó a l’Escala, en què van participar la Guillermina Motta, la Maria del Mar Bonet i en Pau Riba, i després vam fer venir el Quico Pi de la Serra, l’Ovidi Montllor i molts altres cantant, i recordo això quasi com un acte de desobediència, perquè tot era dificultós: la censura, anar a Girona amb tots els papers, i algun control rigorós, et venien tres o quatre persones a preguntar-nos mentre es desenvolupava el concert.. etc etc, Inconvenients, però això també ens feia forts perquè ens avisava d’una realitat que calia vèncer, ja llavors”
Un bon resum per tancar aquesta sèrie d’espais, aquestes càpsules de la Nova Cançó que deixem precisament en aquest punt, amb Josep Tero, ja que se l’ha considerat el promotor d’una nova etapa anomenada per alguns la Nova Nova Cançó, o també la Segona Generació de la Nova Cançó. És un bon moment per tancar doncs aquest espai amb l’última cançó que torna al Fes ta.
