Jove rondinaire, vell cridaire.

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

La vellesa i la infància es toquen. Sí, en aparença, potser semblen extrems oposats de vida; però, ara, que per aquelles coses de l’edat, he arribat a trepitjar els dos mons, dono fe que tenen en comú força similituds. Bé, tampoc “entrepussaré” aquí fent lo ploricó perquè em trobi en aquesta darrera fase existencial del: “temps de descompte” (ep, insisteixo un cop més, que no tinc presa en anar-me’n, eh?) I ara, on dimonis s’és vist això?

Vaige, no contaré cap cosa que, probablement, us vingui de nou però, sí que m’adono que, en la tercera edat, hi ha moments, situacions… les quals, em recorden de nou la primera de les edats viscudes. Que sí, que de debò que ho dic! Sobretot, en el poc “efecte” (escàs cas que generava) Ja ho crec!

De fet, quan anava amb calça curta, a la primera de canvi que m’enfadava amb el món mundial per les “suposades” injustícies rebudes (com ara: menjar per enèsima vegada sopes escaldades o, posem pel cas, anar a dormir com les gallines) acabava cridant el més enèrgic possible un: – Marxo!  Per, acte seguit,  escoltar per part dels familiars un sorneguer: – “Agon” vols anar? O bé un desafiador: – Va, vés te’n? Per a continuació, acabar de sentir un grunyidor: – Desgraciat!

Clar, resultava que era un escarransit però, a la que els anys anaven transcorrent, a xiquets! M’anava envalentint fins a gallejar coses de l’estil: – L’últim que em volia fer callar… està sota terra (treballa al metro) o, el prepotent: – Qui em farà callar… encara ha de néixer!

Però (bromes a part) per què hem de pensar que algú o altre, al final, sempre ens ha de fer callar? Ja us ho diré… Tret de la mort, ningú ens pot prohibir obrir boca. Convé que ens fem sentir, en veu ben alta! Tot i que, potser, tal vegada sembli que ningú ens escolti. Res, les coses clares i, la xocolata espessa i, si necessiteu rondinar, rondineu, que va bé pel fetge. Home ja!

Per altra banda, en l’actualitat, quan balbucejo davant de la Montserrat o els fills un: – Marxo! He de dir que, novament, poquíssima credibilitat tinc, poc m’imposo perquè, sota el nas, els faig riure com de fet succeïa amb el pare i la mare només, que, llavors, no n’era conscient. I, per resposta, continuo rebent uns: “Agon” vols anar? Va, vés te’n! Desgraciat!

Una abraçada ben forta… i, fins a la propera!