Justicia popular

És el llibret número 34 de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars que va escriure Joan Amades l’any 1935 i que posteriorment, el 2002, reimprimí en facsímil l’Associació Cultural Joan Amades amb una introducció escrita per l’advocat Josep Cruanyes on explica que: “De la lectura d’aquest llibre recuperem un conjunt de refranys i aforismes de la nostra tradició que la majoria encara són aplicables al moment actual i que encara lliguen amb el que es diu al carrer sobre aquestes qüestions. Per això és un gran encert que s’hagi reeditat aquest llibre que ens ajuda a recuperar aquesta part de la nostra tradició oral on podem veure el to sorneguer i ple d’humor que hi domina.”

Doncs, entre les narracions que recull el folklorista hi ha la que: “Conta la faula que Déu volgué castigar el lleó per les seves maleses i el condemnà a tornar-se fum, que, guardat dintre d’una gerra, va ésser tirat a mar. La fera no podia tornar al seu estat normal fins que algú tragués del mar la gerra i la destapés. El lleó, furiós, prometé gràcies i riqueses sens compte al qui el salvés; però el temps passava i l’alliberador no es presentava. El lleó anava augmentat la seva fúria i amb ella els dons i favors promesos al salvador. En veure que no el salvaven, la fúria arribà al seu grau màxim i jurà devorar a qui l’alliberés. Fet el jurament, la gerra s’atansà a la platja i un gos l’abastà i la destapà. Del recipient sortí una espessa fumera que anà prenent forma i es convertí en un lleó, amb gran sorpresa del salvador. La fera contà a l’alliberador el que li havia passat i li anuncià que el devoraria. El pobre gos exposà mil raons al lleó, que de cap manera no les volia atendre, però per fi s’avingué a sotmetre el cas al criteri de tres jutges. Se n’anaren pel bosc i aviat van trobar un conill, que donà la raó al lleó, car el gos era enemic seu. Més enllà trobaren una perdiu, que féu com el conill, per la mateixa raó. El lleó ja no volia esperar trobar el tercer jutge, car la raó de dos ja li bastava per a menjar-se el seu salvador; però aquest li demanà que almenys li deixés veure fins on arribava la seva sort i que li deixés conèixer quin fóra el parer del tercer jurat. Aquest fou la guineu, que escoltà atentament el cas i contestà que no es volia creure res del que li deien, car no es possible que un lleó es torni fum i es tanqui dintre d’una menuda gerra, i que ella no prendria l’afer seriosament si no li demostraven que parlaven en veritat. El lleó es sentí ferit en el seu amor propi i volgué desmentir la guineu. Es féu altra vegada fum i es posà dintre la gerra. La guilla aconsellà al salvador que ràpidament la tapés i tornés a tirar-la a mar: així el desagraït trobaria el càstig que mereixia. Encara que entre gossos i guineus no hi ha una amistat gaire franca, la guilla volgué fer justícia i solemnialment exclamà la frase, que ha restat com a refrany: La raó es dona a un gos, si la té”