Karrankla

Karrankla… Amb aquest objecte tenia la possibilitat que no sabéssiu de què us estava parlant i potser ho he aconseguit… de moment. Estic començant a parlar-vos d’uns collars. Això sí, de punxes! I s’anomenen karrankla (amb k). I no per estètica “punk” sinó perquè és un mot que ve de l’euskera. Clar que també podríem dir-ne en castellà carlanca, amb c, però l’objecte de què us parlo és navarrès i per tant l’arrel etimològica és clara.

Ja que parlem de collars, i ara em deixo anar, aprofito per comentar-vos que en un museu etnològic el tema de la joieria tradicional també hi té cabuda i el Museu Etnològic de Barcelona no es queda enrere ni de bon tros. Però el collar de punxes d’avui… no té a veure amb la joieria, és clar! I aleshores, potser us sorgeixen algunes preguntes:

Hi ha d’haver collars de punxes en un museu etnològic? Que van de punkis al Museu Etnològic? Com seran? Per a què son? De què són fets? No fa mal, dur-ne al coll? De veritat són collars? El Museu Etnològic té collars i… a més, de punxes? Totes aquestes preguntes són les que imagino que us podeu estar fent ara mateix… I per enfocar de veritat el tema haurem de parlar d’un àmbit força diferent. Hem de parlar de ramaderia…!

Fins ben entrat el segle XX, els ramats que a l’estiu pasturaven per les nostres muntanyes especialment pel Pirineu, corrien el risc de ser atacats per depredadors com el llop o l’ós i això, ni els propietaris dels ramats ni els pastors estaven disposats a facilitar-ho.

Era habitual que els ramats estiguessin vigilats per una determinada raça de gossos que no eren els anomenats gossos d’atura sinó els gossos ramaders o de ramat que no eren altres que els mastins del Pirineu que, tal com diu Joan Amades l’any 1931 en el seu treball “Vocabulari dels pastors” és una “espècie de gos molt gros i brau que anava antigament amb els ramats per defensar el bestiar dels atacs del llop. Era la veritable guàrdia del ramat contra els atacs d’aquesta fera”.

Així mateix, el folklorista Salvador Vilarrasa l’any 1935, deia… “ara amb els gossos d’atura, havent-se perdut els llops, els pastors estan molt més descansats, però també s’ha perdut una cosa ben típica o sia els gossos ramaders que eren d’una casta molt grossa i n’hi havia a totes les cases que tenien ramat. Quan anaven de camí i quan temien el perill del llop, els hi posaven un collar de ferro amb llargues punxes, per tal que el llop no els pogués agafar el coll, com era el seu instint. D’aquests collars, avui ja gairebé no se’n troben sinó en els museus.”

Imagineu-vos doncs que, si Vilarrasa l’any 1935 ja els situa en els museus… la dificultat de trobar-ne era molt alta. Malgrat tot, Ramon Violant i Simorra entre els anys 1940 i 1948 aconsegueix trobar i adquirir-ne fins a cinc, en diferents llocs del Pirineu i amb algunes diferències. Però, com passa sovint en els objectes que us explico, l’interessant d’aquests collars de gos ramader ve d’algunes curiositats i també dels noms que reben en cada lloc on els adquireix.

Després de tot el que us he comentat, resulta que aquests tipus de collars no són del tot exclusius dels mastins del Pirineu. He trobat la imatge d’un quadre anomenat “La coronació de espines” de Hieronymus Bosch de Flandes, “El Bosco”, pintat entre els segles XV i XVI, on hi ha representat un home amb una karrankla al coll… Una mica angoixant, no?

I us haig de dir que si bé totes les karrankles del museu són del Pirineu, a banda de la navarresa també n’hi ha de Catalunya. Violant, que considerava el Pirineu com una unitat cultural, el va recórrer d’est a oest des de Cap de Creus fins al Golf de Biscaia recollint el màxim d’informació i d’objectes. Així, un dels collars que hi ha és d’Abella, del Pallars Jussà on l’anomenen “collar de ganxos”, l’altre, de Durro a l’Alta Ribagorça on en diuen “collar de turar l’osso” i els altres tres de l’Aragó i Navarra, concretament de Gistaín a Osca on són  anomenats “es fierros del can” i de Isaba, a Navarra, on reben els noms de “charrantxa”, “garranga” o… “karrankla”!

Postdata: Acabo de fer una cosa força curiosa que ni me la crec: Se’n diu una “epanadiplosi”! Ufffff..! Succeeix quan un text o una frase comença i acaba amb el mateix mot. M’he quedat descansat, eh?