La barretina

La barretina

 

La Barretina fou un llibret que Joan Amades va dedicar al senyor Enric Pérez i Capdevila en agraïment al suport rebut en la publicació de l’obra l’any 1955 i que, dècades després, el 1982, l’editorial Diàfora reproduirà de nou en format facsímil. L’estudi del folklorista és de petit format, arriba a les 78 pàgines i, per l’ocasió que ens ocupa, en ressenyem el següent fragment:

 

La barretina

 

“La barretina s’adapta al cap o s’encasqueta de molt diverses maneres i gairebé podríem dir que, com el parlar, cada u té la seva manera i el seu aire. En essència les formes donades al caient de la barretina poden ésser reduïdes a cinc: cap endavant, cap endarrera, de gairell o garbí, dreta i plegada o aplanada. Dels que se la posen cap endavant hi ha qui se l’ajusta damunt del cap, mentre que d’altres deixen que tot el niu es mantingui enlaire, com una cresta de gall. També hi ha qui fa un clotet graciós a la punta o niu. Aquest aire de dur la barretina és propi del jovent i presuposa una certa presumpció. La barretina amb la bossa tirada cap endarrera sembla que comporti abandó i és manera de vell alhora que resulta força menys graciosa i poc estètica. La barretina amb el sac decantat a un costat havia estat una de les maneres més usades, i si el que la du té bon aire, resulta molt escaient. Hi ha qui dóna a l’angle que forma el torçat de la barretina en decantar-se, una forma molt aguda i punxeguda força airosa i que pren tirat dels cofats velis, cònics, que hom troba figurats en pintures antigues. Tant es portava decantada vers la dreta com vers l’esquerra. Hom creia que portar-la cap a la dreta era signe de prudència i de discreció, i cap a l’esquerra feia cercaraons, presumit i valent.

Hom creia també que portar la barretina girada cap a l’esquerra assenyalava temporal i tempesta, potser perquè era signe de provocació i de valentia per part del qui la portava. Dur la barretina així se la qualificava de barretina de garbí.

Portar la barretina amb el niu damunt de la testa i tota estofada, i, a més, anar amb els pantalons arremangats, era també signe de valentia i només l’hi portaven els presumits i provocadors. Se la qualificava de barretina de cresta o engallada. Els mariners solien portar-la dreta i el niu aixafat endins; aquesta forma era qualificada de barretina de niu, i els que l’hi duien sense ésser gent de mar eren tinguts per beneits.”