La bessulla
Hi ha estris que han passat a la història o a l’anonimat perquè han deixat de ser necessaris, però dels que sap una mica greu que hagin quedat com poc més que un record d’algun lloc. Són objectes pensats, fets, experimentats i finalment utilitzats per l’espècie humana durant segles. D’aquest tipus hi ha molts objectes. Seria el cas per exemple de l’escalfeta o l’esmocadora de les quals ja us en vaig parlar fa temps.
I també és el cas de l’objecte d’avui: la bessulla. Com a mínim els que m’escolteu des de les terres de muntanya on els pastors hi fan la seva feina, podeu saber què és una bessulla. Altre cosa és que n’hagueu vist o utilitzat mai. Per això, avui us contaré què és una bessulla, caçull, covat, beçulla amb c trencada o també beçull.
Els que som d’entorns urbans seria més estrany conèixer aquest objecte perquè no forma part dels hàbits en les formes de vida d’una ciutat. O això crec… Per tant, us vull situar al poc sofisticat món de la vida al camp, la ramaderia, els pastors, la seva vida, l’absència de comoditats…
Els pastors, mentre vigilaven els ramats i únicament amb tres elements, podien fer-se una bessulla.
De fet, encara necessitaven un altre element que mai els faltava: una mica de temps. Així que amb una escorça de bedoll, una navalla i la seva habilitat, la bessulla quedava feta. Però… per a què servia una besulla? L’escorça de bedoll, que acabada de treure de l’arbre es doblega fàcilment, serveix per a fer-se una bessulla i beure! Principalment s’usava com un got o un cassó, per aigua, o llet, per exemple. Però té una propietat potser no tant coneguda. Deixant en remull una bona estona la bessulla, s’hi poden escalfar les sopes o la llet sobre el foc sense que es cremi. Així doncs als pastors, el fet de portar sempre una bessulla a sobre els estalviava de dur una cassola o un cassó, més pesats o voluminosos per escalfar-se qualsevol cosa. I, si es feia malbé, només havien de buscar un bedoll, arbre molt comú als Pirineus, i fer-se’n una de nova. Però l’escorça cal tallar-la en el moment oportú, habitualment de maig a juliol i del lloc adequat per tal que no hi hagi nusos. I d’això, els pastors pallaresos en saben molt. De fet, no es coneix altre lloc que el Pallars on utilitzin aquest tipus d’escorça per fer-se un estri per beure o escalfar-se les sopes.
Utilitzant paraules de qui va recollir-ne per al museu als anys 40 del passat segle, al seu llibre “La vida pastoral al Pallars” Ramon Violant i Simorra Conservador del museu, ho descriu així:
“Per fer la bessulla els pastors, per allà el juny, van a un bedoll i, mirant un tros que no tingui cap nus en tota la llargada que volen tallar, hi fan un tall vertical de dalt a baix i un altre d’horitzontal a dalt i un altre a baix. Lleven la pela i després la pleguen de cada cap. Aquests plecs els cusen per mitjà de branquetes primes bo i retorçudes del mateix bedoll, ja que així agafa flexibilitat i es dominen com si fos fil. Després travessen els caps per sota del plec amb un bastonet del mateix bedoll, que li fa de mànec, i ja està. Tenen una casseta o cassó per beure aigua.”
Les bessulles que hi ha al museu, van ser adquirides a Rialb i Anàs. Es dona la circumstància que el nom del poble d’Anàs, al Pallars Sobirà, segons el lingüista Joan Coromines és d’origen iberobasc com molts del Pirineu, que es podria traduir per “el del gran bedoll”…
Doncs el bedoll és un arbre sagrat per a moltes cultures. Entre els celtes s’associa a l’inframon i té el mateix caràcter simbòlic i funerari que el xiprer al cristianisme. A més és un arbre molt versàtil, i és utilitzat per multitud d’aplicacions. La seva escorça és utilitzada en moltes cases escandinaves com a aïllant, sobretot en els sostres. I en d’altres zones del nord d’Europa era utilitzat per fer-ne cistells i diferents recipients. I els indis canadencs i nord-americans folraven les seves canoes amb escorça de bedoll…
De la fusta se n’extreu la xilosa, edulcorant en algunes llaminadures, també utilitzada en aliments per a diabètics. La saba és molt rica en sucres i s’ha utilitzat fresca amb propietats terapèutiques per al tractament de càlculs renals. Se li han atribuït propietats medicinals des de fa segles i, basant-se en aquestes creences tradicionals, s’ha desenvolupat una indústria extractiva que amenaça de posar en perill l’espècie. També s’ha vist que l’escorça té propietats antiinflamatòries. Les fulles també són utilitzades per l’àcid úric, colesterol i la caiguda del cabell.
Però tornem a la nostra bessulla, beçulla, beçull, caçull o covat . Com podeu imaginar, és un estri que ja no s’utilitza, o això penso. Ara, als pastors no els cal cap bessulla ja que els avenços tècnics l’organització i els dissenys actuals permeten no haver de dependre del que un pastor necessiti fer-se per viure amb un mínim de comoditat. Sabem que el pastor en duia una quan anava a la muntanya, o bé que en deixava una, vora cada font perquè servís a qualsevol que passés. Vells usos, vells costums… Doncs es deia que l’escorça de bedoll donava bon gust a l’aigua!
Arribo a la conclusió de que certament, cal preservar la memòria de les coses. I això és el que es fa a museus com l’Etnològic. És important per entendre les formes de vida. Les nostres formes de vida passades i actuals. Un dels darrers artesans que hi ha al Pallars dedicat a l’elaboració de bessulles, ofereix els seus treballs, entre d’altres llocs, a l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Allí en podreu trobar! Va, animeu-vos!
