La caixa de núvia

Des que fa temps vam saber, gràcies a un il·lustre mandatari, que un got era un got i un plat era un plat, he anat fent cabòries del rerefons de tal afirmació per treure’n l’entrellat i no me n’he sortit. Però sí que he arribat a la conclusió que, per exemple, una caixa no sempre és una caixa tal com probablement vosaltres us imagineu.

D’entrada voldria deixar-vos clar que no és el mateix una capsa que una caixa. Ah…! Resulta que cal tenir-ho clar per veure la diferència. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, capsa és un “receptacle de cartó, de llauna, de fusta, de vori, etc., de forma variable, més aviat petit, amb una tapa solta o agafada, destinada a transportar o guardar diferents objectes”. I al mateix diccionari la definició de caixa diu “receptacle d’una certa grandària, de forma rectangular, generalment de fusta amb fons i tapa clavats i destinada a aconduir i transportar tota mena d’objectes“. Resulta, doncs, que avui vull parlar-vos d’una caixa. Però tal com nosaltres parlem de caixes n’hi ha que no ens les acabaríem… Fixeu-vos: hi ha caixa de canvis, caixa de fonamentació, caixa de fusibles, caixa de morts, caixa de ressonància, caixa d’impremta, caixa enregistradora, caixa forta, caixa negra, caixa d’estalvis… i aquí m’aturo, ja que vull parlar-vos d’una que no és cap d’aquestes i que en el passat ha estat molt important a la vida de les persones de casa nostra. El secret de l’Etnològic d’avui és doncs una caixa, la caixa de núvia.

L’ús de les caixes de núvia es coneix a Catalunya des d’antic. En un procés de l’any 1379 es diu… “l’Eulàlia, de Badalona, suplica al rei Pere el Cerimoniós que es respecti la llei en relació amb els seus drets dotals: cap dona no en podia ser desposseïda sense raó justificada. En casar-se, el pare li havia donat “una caixa nova i fresca” que ell mateix havia comprat. La mare li va preparar, plegar i col·locar a dins una vànova blanca, la mateixa que ella havia rebut de núvia, dos parells de tovalles amb llistes blaves, dos parells de llençols, alguns amb randes, també deu tovallons, mig de lli mig d’estopa, i tres tovalloles. La filla també tenia un cofret que el marit li havia regalat “amb uns paternostres d’argent, una cadena d’argent e uns vels de seda, un dissabte abans que fossin les noces”

La caixa de núvia doncs tenia la funció de contenir l’aixovar que les núvies aportaven al matrimoni com a dot. Però com diu la historiadora del moble Rosa Creixell, “no va ser la seva única funció. En el gòtic -segle XV- van tenir més d’una utilitat, ja que els mobles es caracteritzaven per ser plurifuncionals. Així, una caixa servia per a desar-hi coses, però també per a asseure-s’hi o fins i tot per a dormir damunt de la seva tapa. De fet, l’anomenat llit encaixat no és res més que un llit -entenent com a tal un jaç de palla sobre una tarima de fusta simple- rodejat de caixes on es guardava la roba blanca, la de vestir i les pertinences més preuades, com ara documents, armes o espècies. Algunes de les caixes eren les que s’aportaven com a dot en el matrimoni.”

A la Catalunya rural, era tradició que als casaments la núvia anés de casa seva a la que havia d’ésser la seva nova casa, en una comitiva de la qual formaven part un seguit de personatges, molt ben descrits pel folklorista Francesc Maspons i Labrós el 1877. En un escrit on descriu tota la jornada d’un casament a pagès explica que “al devant hi van los destralers, armats tots ab sa eyna d’afilat tall, pera netejar lo camí dels tronchs, brosta y arbres que lo joven dels pobles vehins hauran posat en lo camí pera destorbar lo pas de la comitiva; després segueix lo Fadrí major, montat en ben guarnida cavalcadura, com á cap de colla; al seu detrás va la núvia ab tota majestát y sencillesa y dos mossos, un per banda, per aguantarli lo bridó del matxo; segueixen los pares á cavall també, ab sos criats de peu; després las caixas de la núvia ab sos respectius traginers sempre decidors y alegres, y per fí lo servei y mossos, tirant tot arreu los confits a dojo.”

 

L’any 1935, es va celebrar al Poble Espanyol de Montjuïc per encàrrec de la Junta de Museus, la representació d’unes noces de muntanya, dirigides pel folklorista Joan Amades on la núvia duia com a part del dot, dues caixes. Així queda documentat al Butlletí dels Museus d’Art d’octubre de l’any 1935 en les imatges de la ressenya que se’n va fer. Al museu, hi ha un quadre a la témpera del qual també se’n conserva un esbós, fet per Ramón Noé Hierro, dibuixant que acompanyava habitualment a Ramón Violant primer conservador del museu, on hi representa la comitiva d’un casament a pagès, naturalment amb una caixa de núvia.

Per cert, actualment i des de l’any 1971 es celebra any rere any, el cap de setmana posterior a Sant Eudald festa major de Ripoll, el Casament a pagès dins de la “Festa Nacional de la Llana i el Casament a Pagès“, impulsada pel Centre d’Iniciatives i Turisme, on se celebra un casament de debò seguint la tradició, amb comitiva, alcavot i caixes de núvia incloses.

Així doncs, la nostra caixa de núvia, forma part d’un reduïdíssim grup de mitja dotzena de caixes policromades del segle XVI que es conserven, que tenen una característica que les fa especials. La del museu du pintat, a la tarja frontal central, a més de la data que en aquest cas és l’any 1571, el retrat dels esposos de qui era propietat. Segons descriu Eva Pascual historiadora de l’art especialitzada en moble i que l’ha estudiada, és un tipus de caixa “d’una de les tipologies més destacades en el panorama del mobiliari d’àmbit domèstic durant el segle XVI a Catalunya“. Actualment, és exhibida a la seu de Montjuïc del museu, juntament amb una altra caixa policromada, aquesta però del Marroc. Sempre pensant en comparar per aprendre..!

No voldria deixar de parlar-vos d’una coneguda caixa però no és de núvia. És la caixa de Pandora, la qual contenia tots els mals que podien omplir el món de desgràcies. Malgrat això, la caixa també tenia virtuts, com per exemple l’esperança. La llegenda diu que en aquella època, no hi havia pobresa ni malalties. En un moment determinat, guiada per la curiositat, Pandora va obrir la caixa i d’aquesta manera es van escapar tots els mals que fins aquest moment van romandre dins de la caixa. Les virtuts van pujar al cel de l’Olimp, i es van quedar allà amb els déus i les deesses. Davant d’aquest fet, Pandora es va espantar molt, i per aquest motiu va tancar la caixa ràpidament, deixant dins d’ella l’esperança. Aquesta era l’única que podia ajudar els homes assetjats pels mals. Pandora, ràpidament va anar als homes a consolar-los, dient-los que en qualsevol moment, podien acudir a l’esperança, que sempre està quan es necessita. Vigileu amb les caixes… o les capses, mai se sap!