La cartellera
Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Des que tenim memòria (que ja és dir!), una de les constants culturals de casa ha estat el fet d’anar al cinema. Ui, la de metres i metres de cintes embobinades que hem arribat a visionar! Diguem que: del blanc i negre i mut al sonor i en color, unes quantes carretades han estat. Vaige, que traduït en hores, una animalada on hem tingut temps de riure, plorar, somiar…
Què us diré? Hem fet volar coloms en més d’una ocasió tot creient-nos: Cowboys del far west; dansarines del Bolshoi; gàngsters de Chicago; faraones de l’antic Egipte; astronautes interestel·lars; científiques de bata blanca; domadors de lleons… Res, uns somiatruites que hem passat tardes de diumenges asseguts a les butaques enamorats de les estrelles de Hollywood com: la Greta Garbó; l’Erroll Flynt; la Rita Hayworth; lo Tyrone Power; la Bette Davis, lo Clark Gable…
Ah, que no els coneixeu? Doncs, diguem que són alguns dels artistes que ens tenien el cor robat. Bé, si sou més o menys de la meva quinta, ja sabeu de qui parlo, veritat? Ara, els que sigueu de la darrera volada; aquí, canvieu els noms pels que desitgeu, ja que, tots plegats, en alguna ocasió o altra ens han venut la burra!
En l’actualitat però, més enllà d’actrius i actors o, posem el cas, també, de celebritats que es dediquen a la direcció, em commou el llenguatge publicitari que s’utilitza per arrossegar-nos a entrar al cinema. Ei, que amb la Montserrat, (insisteixo) com a bons cinèfils, malgrat els preus, hi continuem anant, eh?
Només que, més enllà dels cartells que entaforen a les vitrines de les sales amb fotografies i noms dels intèrprets, em fan riure els titulars afegits en un racó o altre del pòster amb la finalitat de vendre’ns la moto! Sí, és tot allò dels adjectius qualificatius (simples) on es llegeix: “Fascinant”; “Espectacular”; “Colossal”; “Obra mestra”…
I, a partir d’aquí, embolica que fa fort! Perquè, sovint, a més, ens refreguen allò: “d’Actriu guanyadora de dos Òscars”; “Pel·lícula guardonada amb la Palma d’Or”; “Premi especial del públic de Cannes”… o bé, (en lletra més petita) però, que també llueix: “Nominada als Cèsar”; “Programada al Sundance Film Festival” o, per exemple, “Dels creadors de… ens arriba…”
Ei, però, quan en un rètol, sobretot, hi destaquen frases lapidàries del tipus: “Els amics de veritat mai t’abandonaran” això (ja m’ho perdonareu) són figues d’un altre paner.
Una abraçada ben forta… i, fins a la propera!
