La ceba, saludable i versàtil

En els antics guisats de cuina la ceba hi és molt present, especialment des del període medieval i, encara avui, no ès imaginable un sofregit català sense ceba! La ceba es pot presentar a taula de moltes maneres: crua (macerada amb vinagre i després ben amanida amb oli); escalivada al caliu i presentada a guisa d’acompanyament de carns, bacallà esqueixat o anxoves; bullida amb patata i altres verdures, etc. Els entesos diuen que la ceba ja es conreava a l’Àsia fa més de cinc mil anys, i estudis recents han posat en relleu que és una verdura molt beneficiosa per a l’organisme, puix que és molt baixa en sodi, sense greixos, i molt rica en vitamines i minerals. A més, és un poderós antioxidant, és molt diürètica, bactericida i ajuda a combatre el restrenyiment.

De cebes n’hi ha una gran varietat: la ceba morada (que no és tan dolça); la ceba xata o gallega; la bavosa blanca; la rosada de Figueres (que és melosa i dolcenca); l’escalunya que és petitona però molt gustosa; la ceba rossa (molt apta per fondejar i confitar), la vigatana i, sobretot, la ceba blanca, que és la més estimada per a guisar.

 

L’agafa-sants empordanès

Hi ha un “platillo” empordanès anomenat agafa-sants on la ceba hi té un gran paper en el sofregit previ. Aquest “platillo” se sol preparar d’aquesta guisa: en una cassola de fang hi prepares el sofregit amb ceba rosada de Figueres, amb tomàtecs pelats, sal i pebre. Passat un quart llarg hi aboques un got d’aigua. A part, es fa una batuda d’ous de gallina, que es barreja amb farina desfeta amb llet, i es fa una truita, no massa espessa que es posa  a la cassola. Després hom hi espolsa per sobre una picada d’alls, ametlles i julivert, i es gratina al forn.

Semblantment, també és un plat força comú en l’antiga cuina conventual, i de gust molt excel·lent, la cassola de naps o patates amb llardons i ceba, gratinada al forn: una menja molt escaient en els dies freds.