La coliflor i el bròquil
La coliflor (llat., Brassica oleracea cauliflora) és una hortalissa –una variant de la col– que fa una capsa floral blanca molt carnosa i mengívola. Se sol collir a finals d’estiu, a diferència del bròquil (llat., Brassica oleracea botrytis) que arriba, habitualment, a finals de tardor i en temps d’hivern i amb una capsa de to verdós o blavós. Sembla que el conreu de la coliflor i del bròquil, ambdues hortalisses vingudes de l’Orient, hauria començat a Europa vers la fi del segle XVI. La coliflor i el bròquil, són unes verdures que cal regar sovint i els és molt plaent de ser plantades en una terra més aviat lleugera, tot i que també els va molt bé la terra consistent –però no compactada!–, i sempre ben adobada amb fems. En els indrets on hi ha plantats els bròquils o, també, les coliflors, hom hi pot sembrar simultàniament una llavorada d’espinacs o bé de lletugues primerenques de la variant arrissada (dites escarolenca), ja que aquestes hortalisses es beneficiaran, simultàniament, de l’adob i arribaran al seu punt força abans de ser collides les capses del bròquil.
El bròquil és una de les hortalisses més consumides a taula. És una menja molt saludable que gaudeix de nombroses propietats anticanceroses, ajuda a reforçar els ossos i, sobretot, contribueix a desintoxicar l’organisme car n’elimina les toxines. A part de la llimona (que és una de les principals fruites alcalines!) recentment s’han posat en relleu les nombroses propietats alcalines del bròquil, del cogombre i de la col; unes hortalisses que menjades crues (millor avinagrades!) són molt útils per evitar l’envelliment de les cèl·lules. Les capses del bròquil i de la coliflor són molt agraciades amb un baix contingut d’hidrats de carboni, proteïnes i greixos, de manera que són un aliment molt ric en fibra i minerals, però és escassament calòric. Estudis recents han posat de manifest les nombroses propietats antioxidants i de reforçament del sistema immunològic aportades per la coliflor, –coneguda popularment com la reina blanca de les hortalisses–, junt amb les ja prou conegudes capacitats que té per a desintoxicar l’organisme (especialment el fetge) i de purificar la sang, també redueix l’àcid úric i afavoreix l’eliminació de l’excés de líquids, a més de protegir els ossos gràcies al seu elevat contingut de ferro.
En l’antiga tradició agrària i gastronòmica dels frares caputxins les enciamades d’hortalisses re mineralitzants –que eren ingerides durant les col·lacions nocturnes—se solien amanir amb agràs o, també, amb vinagre de poma. En alguns convents preparaven una conserva amb les capses trossejades de bròquil que posaven a macerar amb vinagre. D’aquesta mena de conserva de bròquil avinagrat en resulta un entrant molt refrescant i aperitiu per als àpats festius que coincideixen en els dies més ardents de l’estiu. A l’article vinent us parlaré, si Déu vol, sobre les propietats i el conreu dels espàrrecs.
