CURIOSITAT
La curiositat de visitar els pessebres per les cases
Els pessebres de les cases cada vegada eren més ben fets i més espectaculars. Venia de gust ensenyar el pessebre i generava molta curiositat anar a veure el pessebre (i la casa) dels veïns. Ben aviat es va establir aquest costum de visitar els pessebres per les cases. A principis del segle XIX a Barcelona hi havia una veritable tradició de visites de pessebres a domicili. En alguns indrets es feia una llista dels pessebres visitables, amb els seus horaris de visita i tot. Algunes persones feien invitacions impreses per als seus pessebres.
Hi havia pessebres que ocupaven tota una cambra de la casa i eren tan plens de detalls que l’amfitrió oferia uns petits prismàtics d’anar al teatre per poder apreciar totes les coses que l’autor del pessebre anava explicant.
Explica Joan Amades que els pessebres dels senyors eren visitats pels senyors, tot i que s’establia un horari intempestiu per què les persones de classe baixa també poguessin visitar-lo, i un dia reservat per als frares dels convents. Els pessebres de famílies riques es convertien en un instrument d’ostentació, ja que estaven guarnits amb figures grans obra dels millors escultors de l’època.
Alguns pessebres es feien servir de reclam per promocionar un determinat comerç. Això ho feien els sastres, per exemple, que guarnien el pessebre en una habitació interna per arribar a la qual calia travessar tot el pis, que estava convenientment decorat amb maniquins amb vestits i peces de roba.
Al costat d’aquests pessebres “interessats” també hi havia els de les persones que l’obrien a tothom sense distinció, alguns d’ells tenien funció benèfica i recollien donatius. La gent rica anava també a veure aquests pessebres més senzills. Molta gent anava a veure els pessebres en colla i en alguns casos es feien llargues cues al carrer.
Als pobles o ciutats més petites era habitual que les famílies o el jovent, en sortir de la missa del diumenge, fes una ruta a visitar pessebres. Aquesta tradició de visitar-se els pessebres generava una certa rivalitat i un afany de quedar bé. En tots els pobles i ciutats hi havia alguns pessebres que no et podies perdre mai. Aquest costum va generar una mena de fórmula de salutació: “Ah Maria! És aquí que fan pessebre?”
Quan encara no hi havia electricitat a les cases, els pessebres s’il·luminaven amb petits gresols d’oli que calia encendre abans que arribessin les visites. Les famílies més humils, que no podien comprar-los, ho feien amb closques de caragol buides, una mica d’oli i un ble. No cal dir que aquest sistema d’il·luminació va provocar algun ensurt en forma de foc no controlat.
La curiositat de visitar els pessebres per les cases va provocar, d’una banda, les ganes de fer-lo cada any millor i de l’altra va desembocar a organitzar exposicions de pessebres en locals expressament destinats a això.
Enric Benavent Vallès
