La dita del Corb
Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Poema? Allò que se’n diu del gènere líric: Una ègloga, una elegia, un epigrama, una oda… no, no, desenganyem-nos, no ho és. La cosa que recitaré a continuació, amb més intenció que gràcia, s’emparenta amb la branca del gènere èpic. Però, alerta! No declamaré aquí acte seguit amb total expressivitat una epopeia d’aquelles on els rapsodes narren les gestes d’herois i heroïnes, en les quals es barregen elements reals, fabulosos i llegendaris. No, no, i ara! Res de tot això, ni borratxo d’anís jugant al parxís!
La narració poètica que entonaré ve de tradició oral i és més aviat un romanç de secà que els veïns de la Vall del Corb i rodalies aprenem de petitons en parlar dels pobles que hi ha a tocar de la llera del riu i que diu:
A Rauric es va queixar de mal al dit.
A Llorac es va queixar del cap.
A Vallfogona de la gola.
A Guimerà ja el van combregar.
A Ciutadilla no li van donar ja vida.
A Nalec li van estirar el bec.
A Rocafort ja el donaren com a mort.
A Vilet ja no s’aguantava dret.
A Sant Martí ja va morir.
A Maldà el vàrem enterrar.
A Belianes va doblar-li les campanes.
La cantarella amb distintes variacions com per exemple ara A Guimerà el van extremunciar en comptes de combregar , A Ciutadilla li donaren aigua de camamilla en comptes de no li van donar ja vida… sovint és recitada per la jovenalla de la zona com a joc burlesc o mofa afegint a la narració final un: I els aixaders són a quatre passes i mai en saben res.
Un consell, no us refieu del Corb, ni hi construïu massa a la vora casa amb hortet perquè qui sap cada quan hi ha rubinades que s’emporten tot el que troben pel davant com les documentades per de Santa Tecla el 1874 i per Sant Lluc el 1924.
I és que els granadets de la terra (padrins i padrines) quan parlem als menuts d’aiguats, més enllà de la rialla, també els alertem del soroll inconfusible i la sòrdida remor que fan les rubinades del Corb.
Una abraçada ben forta, poca broma i… fins a la propera!