La farmaciola de viatge
Des de temps immemorials l’espècie humana ha procurat guarir-se de tots aquells mals que li sobrevenen. En totes les comunitats, des de l’aparició de l’home a la terra hi ha hagut qui, bé per curiositat bé per necessitat, ha anat experimentant amb els elements que la natura posava a la seva disposició a l’hora d’intentar guarir-se de ferides, malalties o dolors de tota mena. Així doncs, sempre hi ha hagut qui procurava guarir els del seu voltant amb elements vegetals, animals o minerals amb els quals s’elaboraven tota mena de remeis.
De fet, l’existència d’aquestes persones va acabar essent considerada com un gran problema degut, entre altres coses, al secretisme que sovint envoltava determinats i suposats remeis… És així com en la nostra història apareixen les dones remeieres, les trementinaires, els curanderos, sovint considerades bruixes o bruixots. I, ja sabeu que aquesta història no va anar gens bé… però això és una altra història.
Així que avui us vull parlar de les farmacioles. Un objecte molt present en les nostres vides des del més remot de la nostra existència. Qui no ha dut a la bossa, motxilla, maleta o bossa bandolera algun analgèsic, un antiinflamatori o unes “tiretes” per si de cas…? Això, senyors, ja és una farmaciola! Aquells petits estoigs en els quals hi ha esparadrap, benes, alcohol, gases, pinces i algunes coses més, no tenim gaire tendència a comprar-nos-els, tot i que anys enrere era obligatori dur-ne als vehicles a motor! Preferim fer-nos el nostre estoig personalitzat amb aquelles coses que considerem que ens poden fer servei. Sobretot quan anem de viatge. I, mireu, aquest és un raonament que es fa des de molt antic. En els desplaçaments a peu, a cavall, amb carruatge, i especialment en els viatges amb vaixell era imprescindible l’existència de les farmacioles amb preparats considerats guaridors per boticaris o metges en cada moment de la història. Eren gairebé obligatoris en els llargs i feixucs desplaçaments. Amb el temps, els boticaris van anar regulant d’una forma més o menys oficial el que consideraven principals elements que havien de ser presents en una farmaciola.
Per cert que m’he preguntat el perquè de la diferència etimològica entre el botiquín castellà i la nostra farmaciola, que són el mateix objecte. Per allò de les diferències resulta que en castellà l’arrel de botiquín és una derivació del mot botica, que ve del mot grec apotheke que segons el diccionari de la Real Acadèmia de la Lengua es pot traduir per ‘magatzem’. En el nostre mot farmaciola, l’arrel és del baix llatí pharmacia, i aquest, del grec pharmakeía, que es pot traduir per ”tècnica dels medicaments’. Així són les coses…
Doncs a la Barcelona del segle XVIII, concretament l’any 1777, Don Ignacio Francisco Ameller Boticario Colegial de esta Ciudad, publica un llibre on parla: “De un Botiquin o Cajoncillo de remedios que contiene lo que ha parecido mas preciso para remediarse cada uno en sus urgencias” ”Con el Qual fe provée de ciertos Medicamentos; facilita à cada uno fu Tranfporte; y fe dá una Breve Explicacion, y Manera de ufar de Ellos, Sacadas de los Mejores Efcritores. DIRIGIDO A los Viajantes; y à los Habitantes en Campiñas, Aldéas, y otros Lugares diftantes de Botica, y de Medico, o Cirujano”.
D’entre els primers remeis n’hi ha un que avui crida l’atenció. Diu així: “Nº2. VINAGRE DE 4 LADRONES. Se emplea con feliz fucefo por Prefervativo de Contagio, fregandofe con dicho Vinagre las manos, y la cara; y à demás de efto, haciendofe evaporar una parte de él fe perfuman los veftidos que han de ponerfe en tiempo de alguna conftitucion Epidemica y Contagiofa ( por exemplo, en el de Pefte, de que nos libre Dios). Tomado interiormente, prefta los mifmos efectos, que el Vinagre Teriacál. Por lo que, fe tomará de media cucharada à una, ò à dos, fegun la Perfona, y el mal, con Caldo, o con Agua, aún en Enfermedades malignas.
Es un Deftilado de Vinagre, y de Especies Cordiales aromaticas, y antipeftilenciales.
El titulo a dicho Vinagre le viene (fegun fe tiene entendido) de la Receta, que quatro Ladrones detenidos en la Carcel, al tiempo de la Pefte de Marfella, franquearon al Magiftrado, con que, logrando el Publico fu beneficio con el ufo de ella, fueron aquellos pueftos en libertad”.
Si avancem cap al segle XIX, i concretament a l’any 1837, Don Juan Antonio Fors y Cornet, Doctor en medicina y cirujia y Licenciado en Farmacia, ens diu que “Siendo los BOTIQUINES las cajas portátiles provistas de los medicamentos y útiles mas precisos para cuando ocurra alguna pronta necesidad, regularmente se usa de ellos, ya en el trecho de una navegacion larga, ya en el viaje á despoblado ó ya finalmente en parte donde se hallen distantes los profesores del arte de curar, debiendo ser de mucho provecho, á los navegantes, cuerpos militares ambulantes, casas solares, gente del campo que distan de poblado, y aun á los mismos médicos y cirujanos para aquellos casos de precision que no dan lugar ni tiempo como me lo ha demostrado la esperiencia infinitas veces.” Així doncs, ofereix un llistat del que hi ha d’haver en una farmaciola, al seu parer. Diu…
- Cremor de Tartaro
- Agua de flor de Naranjo
- Quina o Corteza del Perú
- Aguardiente alcanforado
- Estracto de Saturno
- Tartaro emético
- Jalapa
- Polvos para limpiar la dentadura
- Agua del Carmen
- Espiritu de Nitro dulce… i així fins a vint-i-un elements, la gran majoria desconeguts per a nosaltres. Però… potser recordeu l’aigua timolada, l’ungüent de la serp o el bàlsam del tigre? Doncs encara es venen actualment!
Llegint la història de les farmacioles es pot deduir fàcilment que els preocupava moltíssim que en un vaixell hi hagués farmaciola i un boticari. Durant els segles XVIII i XIX es van utilitzar per als viatges en vaixell uns petits maletins de viatge, de fusta, amb calaixets i espais per a tubs i ampolletes per als remeis, sovint amb la part interior de la tapa folrada amb paper brocat, que anomenaven “Botiquin o Cajoncillo de remedios”.
Estem al final del viatge i si ens apropem al museu per conèixer la farmaciola que hi ha exhibida, ens adonarem que coincideix amb la descripció que us acabo de fer. És una farmaciola per viatjar en vaixell, del segle XVIII, amb la contratapa de paper brocat, i amb les ampolletes i tubs per als remeis. Què poc en sabem dels viatges que va fer aquesta farmaciola i de quants problemes de salut va atendre. I què donaria per saber-ho…!
