Fusaiola

En un museu, de qualsevol disciplina que us vulgueu imaginar, es pensen, es planifiquen i es materialitzen exposicions de tot tipus tant dels objectes que cadascun custòdia com sovint -en format de préstec- fons d’altres museus. Així mateix, segons la durada, les anomenem permanents o de “llarga durada” (però no ho són mai, permanents del tot…) o bé poden ser temporals. Al mateix temps les exposicions es poden pensar com a estables o itinerants, circumstància que ens obliga a planificar d’una determinada manera la qüestió logística i de muntatge: Si s’han de traslladar objectes i suports, cal fer-ho amb el màxim de seguretat, comoditat i garanties de conservació possibles.

Alhora cal fer una tasca paral·lela, de documentació de tots els objectes que s’exposaran, per tal de confeccionar la informació que es donarà de les obres o objectes exposats. I aquesta és una tasca feixuga ja que no de totes les obres o objectes se’n té el mateix nivell d’informació. I en el cas dels museus etnològics això és cabdal. D’alguns objectes en sabem la procedència, en d’altres només en coneixem l’ús (quantes vegades hem dit “allò que serveix per…” però no en sabem el nom), d’altres només sabem la datació, que potser cal confirmar, d’altres només en sabem el nom…

En aquest últim cas, quan sabem el nom, hi hem d’afegir la resta d’informació que tinguem i alhora decidir com confeccionem el que en diem cartel·les, que acompanyaran els objectes fins la clausura de l’exposició. Les cartel·les, quin maldecap!, són el que, a part de la contemplació de l’objecte, servirà al visitant per reconèixer el que es mostra en l’exposició i que farà entendre, o no, el que es vol explicar. En moltes exposicions hi ha cartells i cartel·les que no ens faciliten gaire la comprensió ni el reconeixement del que es mostra, sovint per manca d’explicació.

I penso que l’objecte d’avui n’és un exemple. Perquè és un objecte que apareix sovint en exposicions amb el nom i prou, donant per suposat que ja sabem de quin objecte es tracta. I és un modest i petit objecte usat des de la prehistòria, habitual troballa en multitud d’excavacions de tots els temps i de diferents cultures. Es troben en jaciments arqueològics en tombes on per ells mateixos, defineixen el sexe de la persona allí enterrada. Si la tomba és d’una dona es poden trobar fusaioles. Parlo doncs de la fusaiola, també anomenada a Catalunya tortera o torter, segons ens diu Ramon Violant a les seves llibretes de camp. Al Museu Etnològic, en tenim una trentena de la Península Ibèrica especialment de Catalunya, del Pallars, alguna del nord d’Àfrica i també de Sud-amèrica, de pedra. Precisament el logotip del nostre museu està inspirat en una d’aquestes fusaioles!

Actualment és un estri gens habitual tot i ser molt comú fins a meitat del segle XX, sobretot a pagès, i força desconegut l’ús o el nom. Avui, només sobreviu en museus i en col·lectius que han volgut recuperar els vells oficis manuals, concretament els relacionats amb les tasques domèstiques de filar llana, cànem o lli.

Una fusaiola o tortera és una petita peça simètrica de fusta, de terrissa o de pedra, amb un orifici central. La fusaiola es col·loca a l’extrem inferior del fus fent de contrapès i ajudant a filar les fibres tèxtils de la filosa per torsió, en un moviment similar al d’una baldufa.

Les de fusta, poden estar decorades – bigarrades – deixeu-m’ho dir, a ganivet, o bé amb incrustacions de plom o estany, sovint fetes per pastors, petites filigranes. Però els pastors avui ja no tenen temps de dedicar-se a tallar la fusta. La majoria de dones ja no filen, i per tant ja no s’usen les fusaioles, ni els fusos, ni les filoses. Ah! Però… qui faci el pessebre a casa per Nadal potser en tingui una de fusaiola, encara que sigui petiteta. Recordeu la cançó de les figures del pessebre? “La dona que renta, la vella que fila…”