La jota
Dansa, Cap de ball, Cap de dansa, Ball de mantons, Ball de coques, Dansada, … I segurament encara podem trobar altres noms per anomenar la realitat que hi ha darrere de totes elles: la jota o la cota, com l’anomenen a les comarques de més al sud. Senyores i senyors: anem cap a la plaça que avui és festa grossa!.
Però abans anem a l’Inventari de danses vives de Catalunya per veure quina informació ens facilita. Si hi cerquem la paraula “jota” apareix una llarga llista de més d’una trentena de poblacions, però si a més cerqueu Ball de coques, Ball de mantons, Cap de dansa, Cap de ball o Dansada, la llista s’amplia a gairebé a uns cinquanta balls.
La jota es balla a diverses comarques tarragonines, les del més al sud: Ribera d’Ebre, Baix Ebre, Montsià, Terra Alta, a les anomenades Terres de l’Ebre que ressegueixen el riu, i també a diverses pobles del Priorat i en alguna població de les comarques de l’Alt i Baix Camp.
És una dansa de Festa Major, com dèiem al principi, de festa grossa que es balla en una plaça o espai prou ampli que permeti que puguin ballar un bon nombre de parelles simultàniament.
Al darrer quart del segle XX, als anys setanta i vuitanta, poques jotes estaven en actiu ja que la majoria s’havien perdut. A partir dels anys noranta comencen a recuperar-se en algunes localitats, com al Pinell de Brai, a les quals, de mica en mica, se n’afegeixen d’altres fins arribar, com ja hem comentat, gairebé a cinquantena de l’actualitat.
La jota és un ball de parelles, abans parelles mixtes, o sigui home i dona, i ara simplement un ball de parelles. Aquestes es poden disposar a l’espai en forma de ferradura, en rotllana o bé en una o més fileres de parelles.
És comú que les parelles entrin a l’espai de dansa, caminant una darrera l’altra i així facin un tomb per la plaça per passar pel davant de les persones que hi són per veure-les ballar. Ho acostumen a fer acompanyades per l’alegre so d’un pas doble o marxa.
A la jota, la parella mai s’agafa i cadascú porta els braços aixecats a l’alçada del pit, podent fer repicar els dits. Les jotes poden tenir dues parts o mudances que s’intercalen, sense que aquesta afirmació serveixi per totes ja que algunes tenen tres parts o més. La primera part es balla amb punt de vals arrossegat o arrastrat de costat, però anant avançant per voltar per la plaça, fins que al final de la part musical paren quedant-se encarades les dues persones de cada parella per començar la segona part coreogràfica que es pot ballar amb diversos punts saltats, més o menys segons l’edat i la condició física. Anem a veure algunes d’aquestes mudances: la més senzilla és puntejar al davant amb un peu i fent una relliscada anar cap al cantó contrari per fer el mateix amb l’altre peu i així anar fent fins que aquesta part musical acaba, moment en que es fa una volta sobre un mateix per recomençar la primera part.
També es pot ballar fent tres puntejos al davant i relliscada per canviar de cantó, fent els puntejos al davant, al costat i al davant, o bé fent-los al davant, al darrere i al davant seguit de relliscada per canviar de cantó. Un altre punt és de relliscat ara cap un cantó i ara cap a l’altre. Encara podem veure altres variacions com canvis de lloc de la parella o voltar sobre l’eix central d’aquesta.
Quan una jota és cantada, els balladors només fan el pas de vals arrastrat endavant per donar protagonisme a la veu i fan les variacions a la part instrumental.
En diverses jotes, les dones porten mantons de Manila posats en triangle a les espatlles. Els seus colors de fons, els dels rics brodats amb motius vegetals o d’ocells i els dels serrells donen una meravellosa imatge calidoscòpica a les ballades.
I acabem convidant-vos a triar una de les moltes poblacions on es balla una jota i encoratjant-nos a fer-hi una visita per veure-la. I ho fem recordant un fragment d’una melodia coneguda:
De Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixo
Agulles de cap, agulles cap, agulles de ganxo.
