La llegua no té ossos,
però en treca de ben grossos

La llengua és el pal de paller d’una cultura. És allò que ens apropa i ens distingeix dels altres. L’element de cohesió de les diferents onades migratòries que ha viscut Catalunya ha estat la llengua a través d’un ensenyament que aplica una immersió lingüística que ha funcionat sense fractura social i sense problemes des de fa quaranta anys.

La gent nouvinguda aprèn la llengua, s’incorpora a la societat que l’acull i avui, en un procés natural d’evolució personal i social, són independentistes i cerquen el millor per al seu país.

Aquesta convivència es trunca quan determinats partits espanyolistes trenquen aquesta pau i ataquen la llengua per treure’n rèdit electoral. Així neixen barbaritats com el Lapao, a la Franja de Ponent, l’Academi de Llengo Baléà a les Illes o teories de polítics (no pas de filòlegs o lingüistes) valencians que diuen que el valencià prové directament de l’iber.

Si ho barregem amb la llarga llista de sentències dels tribunals superiors espanyols en contra de la llengua catalana, sempre considerada subsidiària del castellà, ens trobem que tres famílies poden fer canviar tota l’organització educativa del Principat, perquè volen rebre l’escolarització només en castellà, però gairebé 100.000 famílies no poden estudiar en valencià al País Valencià perquè el Govern no hi posa prou línies.

Aquesta és la justícia que preval i aquesta judicialització i l’atorgament de privilegis per llei a uns parlants (monolingües) sí que crea divisió i desequilibris. Són injustícies com aquestes que fan que el clam per l’autodeterminació avui sigui majoritari.