La matonera

El d’avui és un ‘Secret’ una mica especial per a mi… no per l’objecte mateix sinó per tota la història que duu i alhora també jo duc arrossegant a la motxilla.

 

És així que és una historia d’èxit des de l’any 1888, any de la Exposició Universal celebrada a Barcelona, quan va aparèixer ressenyat  un determinat producte a les primeres guies turístiques de la ciutat: el ‘mató de Pedralbes’ o ‘mató de monja’.

Personalment m’ha fet recordar moments viscuts amb la meva àvia, concretament la meva àvia Carme, quan jo era petit, molt petit, potser 6 o 7 anys… La primera ocasió en què vaig veure l’objecte d’avui, havia fet una d’aquelles sortidetes a passejar que fèiem amb l’àvia i en aquella ocasió va ser a Pedralbes. Des del barri de La Ribera on vivíem, camina que caminaràs cap a Plaça de Catalunya per agafar el tramvia 64, que anava de Barceloneta a Pedralbes. Després d’un llarg trajecte, el premi en arribar al final va ser menjar-nos un mató de Pedralbes, naturalment amb una matonera. Poc imaginava jo que uns 30 anys després i treballant al museu, em trobaria amb una matonera semblant a les que tradicionalment utilitzaven a Pedralbes per servir el mató.

Al mató de les monges de Pedralbes se’n diu mató però realment no ho és. El mató que majoritàriament coneixem és fet a partir de llet d’origen animal quallada i, si algun component no porta el de Pedralbes és justament aquesta llet. La seva textura recorda la del mató de llet quallada, però el sabor és radicalment diferent, sense cap mena de semblança perquè els seus ingredients són llet d’ametlla batuda, rovell d’ou, sucre i midó i, per tant, no s’hi inclou llet d’origen animal.

És un dolç que s’atribueix des dels seus inicis a la comunitat de monges clarisses, que viuen al Monestir de Santa Maria de Pedralbes inaugurat amb una missa solemne el 3 de maig de 1327. La llegenda explica que la recepta data de l’edat mitjana i és un secret que només coneix la mare abadessa de la comunitat, que es transmet oralment de mare abadessa a mare abadessa.

La comercialització d’aquest mató – i de la seva matonera -, s’explica degut a què Serafina, que era minyona del Monestir de Pedralbes, va rebre de les monges com a regal de noces la fórmula secreta per fer els matons. Així, a part de la mare abadessa era l’única persona que coneixia la recepta. Va començar a vendre’ls en un establiment del carrer de la Portaferrissa, 32 i degut al gran èxit va obrir un nou berenador just davant del monestir amb el nom de Ca la Serafina.

Explica l’escriptora Elisenda Albertí que la Serafina inicialment només feia els matons a la caseta del jardí. Després, però, li sortien tan bons que els va començar a vendre. La Serafina baixava cada dia del monestir al centre de la ciutat amb la seva tartana, la deixava a l’entrada del carrer de la Portaferrissa, i anava caminant amb els matons fins al número 32.

I, Serafina, de cognom Marsà, tal i com apareix entre d’altres al Diario de Barcelona del 3 de març de 1855, va anar ampliant els llocs de venda dels seus matons: al carrer Unió, 23  i al carrer Sant Pau, 26, unes xocolateries, a la Plaça del Rei num.2, al carrer del Carme, 37, carrer Hospital, 95, a la plaça de la Boqueria cantonada al carrer Hospital, al carrer del Bou de la Plaça Nova, a Gràcia a la Travessera, i també a l’encara  ben viu avui, restaurant Can Culleretes. Fins i tot les cròniques periodístiques de l’època de l’any 1879 diuen que Cánovas del Castillo, president del Consell de Ministres d’Espanya, va visitar Ca la Serafina per degustar els seus matons.

Serafina Marsà, la Serafina dels matons de Pedralbes va morir la vigília de Sant Josep del 1876 a la seva casa de Pedralbes, segons diuen, fent mató. Però el seu llegat i la seva recepta ha aconseguit arribar als nostres dies tot i que actualment és difícil de trobar i tastar

 

Pel que fa a les matoneres, el nostre secret d’avui, hem sabut gràcies a un treball de Robert Cabeza i Xavier Fàbregas de l’Associació d’Amics de la Terrissa que eren fetes per un obrador de terrissa que hi havia a l’antic poble de Sarrià, l’Obrador Brossa. Aquest obrador, des del segle XVIII havia estat en activitat continuada però la construcció de l’actual Túnel de Vallvidrera va causar la seva desaparició. Els Brossa de Sarrià van ser els subministradors exclusius de les matoneres de terrissa, tant per a les monges de Pedralbes com per a Ca la Serafina. Se n’arribaren a produir fins a més de vint-i-cinc mil en una sol any.

Però aquests recipients no han tingut sempre la forma d’esvelta copa amb la qual avui els coneixem. Antigament s’assemblaven més a un tronc de con invertit precisament com les matoneres que hi ha al museu, que per cert no són de l’obrador Brossa, sinó del terrisser de Caldes de Montbui, adquirides per al museu el juliol de 1946 per l’arqueòleg Josep Colomines.

 

Si us ve de gust, podeu acostar-vos a la granja La Pallaresa del carrer de Petritxol de Barcelona on encara figuren el matons de Pedralbes a la seva carta. I per acabar avui un poema, ‘El comte Guy’ de Serafí Pitarra, publicat a la revista VIROLET del 22 de maig de 1922.

Damunt la tomba el bon comte
plorava a llàgrima viva;
car és morta sa estimada,
sa estimada Margarida.

Al monestir de Pedralbes
cada nit el comte arriba,
cada nit plora en la tomba
de sa amada Margarida.

Cada jorn, en nàixer l’alba,
va el seu patge que l’avisa;
més un jorn no es troba el comte
plorant a sa Margarida.

On deu ésser el bon comte?
l’un el cerca, l’altre el crida,
i el troben… menjant matons
a casa la Serafina…