La mona de Pasqua
Els aparadors són ben plens de pastissos, ous i figures de xocolata, figures de personatges famosos convertits en caricatures, plomes de colors llampants i pollets grocs, ben grocs, creant un univers dolç i visual a l’hora, que ens diu que som a punt de celebrar la Pasqua.
La tradició està ben arrelada i cada any els diaris, les televisions, i les emissores de ràdio expliquen en els programes de més audiència quines seran les tendències d’aquell any. Els pastissers expliquen que si serà tal jugador de futbol o tal altre són els més demanats, o que tal personatge dels dibuixos animats és la figura revelació de l’any. Fins i tot el gremi de pastissers dona dades estimatives de la quantitat d’unitats que es vendran. Dades que acaben convertint-se en titulars que alimenten les portades dels diaris.
Ho heu encertat us estic parlant de les mones de Pasqua.
Aquest pastís amb què els padrins obsequien els seus fillols i filloles té arrels molt i molt antigues. Tot i que coneixem la seva existència documentada ja al segle XV, els experts asseguren que a Catalunya és molt possible que es mengés en dates molt més reculades. Ara bé no us penseu que aquestes mones primigènies eren com les que coneixem avui dia. Les mones de xocolata en forma d’ous, casetes, cotxes etc tenen quatre dies, poc més de cent anys.
Com sol passar amb altres menges rituals, com per exemple la coca de sant Joan, els seus inicis són més austers i humils, casolans. Les mones de Pasqua primitives es confeccionaven a partir de pasta de pa que es feien a les llars. Aquestes mones tenien o tenen, perquè encara se’n fan, la peculiaritat que al damunt s’hi posen ous durs, tants com anys té la persona receptora de la “cristina”, que és el nom amb què es coneix en alguns indrets aquest tipus de mona.
Però més enllà del tipus de mona que es mengi, i de si ens la cruspim el diumenge de Pasqua en un àpat familiar o en una fontada el dilluns, el que sempre desperta curiositat és el seu nom. Per quins redimonis una coca de pasta de pa que podria anomenar-se amb tota tranquil·litat “coca de pasqua” i tots tranquils, l’anomenem mona!!.
El que en principi pot semblar molt complicat no ho és si anem a cercar l’etimologia del mot. En àrab antic el mot “mûna” era utilitzat per definir un tribut d’arrendament de terres, aquest es liquidava amb pastissos i ous durs. Aquest mot sembla ser que va passar al llatí que acabaria agafant la forma “munda” i denominaria unes paneres de coques, fruita seca etc. Amb el temps el mot va tornar a evolucionar i aquestes paneres i obsequis van passar a anomenar-se “monus” d’on finalment prendrien el nom les nostres mones de Pasqua.
Per tant, mona vol dir precisament el que és: obsequi o regal.
