La paraula justa

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Saber dir el mot escaient a cada moment no és una tasca fàcil ni sempre convenient o convincent. En aparença només és qüestió de dir una paraula i ja està!
Sí, però… ja està, ja està! a vegades… suors a precisar quina és la més indicada. (i això que en principi els diccionaris estan plens de termes que ens poden donar un cop de mà o un cop de puny segons com filem de prim)
Mireu, avui tornem a estar de festa aquí, al Fes ta Festa. En la present edició 1839 hem arribat a la núm. 50 del nou format internàutic i, el director del programa, el Sr. Aventura m’ha demanat de forma excepcional (cosa que mai havia fet – no m’estanya! – ) que digui quelcom relacionat amb això que ja portem batallant una cinquantena d’edicions via ordinadors i tota la martingala.
Au, ja em teniu aquí rumiant què li haig de dir aquest sant baró, ara. Bé, si li engalto que: cinquanta és un nombre enter, parell que segueix al quaranta-nou i procedeix al cinquanta-u… igual se’m ofendrà i em tirarà per cara que ja fa anys que s’afaita!
I què dimonis podria dir que sigui representatiu, que exalti les excel·lències de l’espai radiofònic que porta 20 anys per les ones hertzianes i ara, gairebé 1 anyet, també transmetent continguts de cultura popular a través de la xarxa pública i global mitjançant interconnexions informàtiques o com es digui? Què?
Doncs clar i català; felicitats! Moltes felicitats!! Moltíssimes felicitats!!! Re-moltíssimes felicitats!!!! Recontra-moltíssimes felicitats!!!!! al programa Fes ta Festa, que fidel al seu compromís amb els oients, i de forma setmanal, aporta un polsim de sorra a la difusió de les tradicions de parla catalanes. (Uf, ja ho he dit! ja estic satisfet, ja m’he despatxat a gust. Desitjo que hagi quedat rodó. Imagino que potser se’m titllarà de pilota però no hi puc fer més, ho he dit amb el cor)
Parlant de cors, s’explica que, en el temps que els telegrames estaven en auge, l’eina resultava ser un ràpid recurs d’urgència per poder contactar a llargues distàncies en un temps breu. Què us diré que no sapigueu del tema, no? Doncs en una ocasió, la brevetat del text va donar peu a confusió. On l’emissor deia que… el receptor, interpretà que… (el resultant per culpa d’un espai en blanc, fou tot un mal presagi amorós)

“encara t’estimo !”
per un galtós:
en cara t’estimo!

Una abraçada ben forta i… fins a la propera!