La perpètua o maçanella de pastor
La perpètua o maçanella de pastor (llat., Helichrysum stoechas; cast., perpetua amarilla) és una planta remeiera coneguda a Catalunya amb diversos noms com perpetuïna, sempreviva, flor de Sant Joan, ramell de Sant Ponç (ja que sol començar a florir pel maig, entorn de la festa de Sant Ponç, 11 de maig) i, també, se’n diu flor de Santa Llúcia. La maçanella és una de les principals herbes santes que en la tradició rural i conventual de Catalunya s’ha usat amb gran eficàcia en els trastorns digestius, car afavoreix el bon funcionament de la bilis i del pàncrees.
Les herbes santes són les principals herbes remeieres i en l’antigor foren usades prioritàriament en la praxi terapèutica dels frares caputxins de Catalunya. Aquests religiosos franciscans, atès l’origen camperol de bona part de les vocacions, havien conegut de manera força directa l’experiència remeiera dels pagesos i dels pastors, especialment a propòsit de la utilització de les herbes medicinals tingudes com a “miracleres” o “santes”.
La maçanella o ramell de Sant Ponç és una planta medicinal de gust amarg que es troba abundosament en els terrenys àrids de Catalunya i que, curiosament, fa una olor molt forta i agradosa. Els pastors la solien prendre bullida com a tònic estomacal, com a pectoral en els atacs de tos i àdhuc com a febrífuga. A les cases pairals i en els convents, es posaven alguns manats del ramell de Sant Ponç entre la roba per tal de perfumar-la i evitar que s’arnés.
Sobre les propietats de la maçanella de pastor s’ha escrit que: “bebida con vino és útil contra la dificultad de orina, contra las mordeduras de las serpientes, contra la sciática y contra la ruptura de los nervios. Bebida con clarea, resuelve la sangre cuajada en el vientre y en la vejiga, y dada a beber en ayunas con vino blanco y agudo, reprime el catarro. Su cocimiento bebido mata las lombrices del vientre”; (Terpéutica Antigua, s.f).
Fra Ramon, el popular ermità del Pirineu, ha après dels pastors que per a matar els cucs intestinals, tant de les persones com del bestiar, cal servir-se del donzell o de la perpetuïna per a preparar el vi dels cucs, que es fa així: “Bullirás un petricó de vi com més fort millor y ab preferència que sia negre, prô que no sia gens dolç sinó ben aspre. Ho bulliràs ab una bona cantitat de donzell o bé de perpetuïna, de manera que resulti ben fort al gust. Et servirá per matar los cuchs si en beus una bona cullerada en dejú y també abans de cada menjada” (Receptari, s. f).
