La sal

 

Això passava en un temps molt reculat, en què la gent humil eren pobres de debò, i patien fam i misèria. Fins i tot la sal era gairebé com un article de luxe, perquè el rei hi havia posat un impost molt fort, i els contrabandistes de sal eren perseguits per la justícia i si els agafaven els feien anar a remar a les galeres.

Un capvespre d’hivern, en una casa que gairebé era una cabana, que hi havia a la vora del bosc, un pobre matrimoni s’estava vora la llar de foc, on es coïa una marmita de sopes, que havia de ser tot el seu sopar d’aquell dia. Però mentre l’home esperava pacientment que l’olla bullís, la dona no feia sinó lamentar-se de la seva situació, tan dura i desgraciada.

• Ai, pobres de nosaltres! I que és trist, haver de patir tanta misèria! Tan sols unes sopes de no res per tot sopar. I encara sense ni una engruna de sal! Ai, senyor, quina vida més trista, la dels pobres. Només un plat de sopes i encara sense sal!

I mentre es dolia i s’exclamava d’aquesta manera, a la pobra dona li anaven lliscant les llàgrimes galtes avall i anaven a parar dins de la marmita.

Al cap d’una estona l’home es va aixecar del tronc on seia, es va acostar a la marmita, va tastar les sopes i va dir a la seva dona: – Au, dona, no ploris més. Aquestes sopes ja són al punt: amb les teves llàgrimes han perdut la fador. Ja ens les podem menjar: la vida, al capdavall, no és tan trista com això.

 

Text: Albert Jané

Il·lustració: Pilarín Bayés

Locució: Teresa Duran

 

Conte publicat a la revista Cavall Fort núm. 389 (1978) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)