La sàlvia ho cura tot
La sàlvia, juntament amb el romaní i el timó o farigola, és la principal herba remeiera d’Occident
La sàlvia (llat., Salvia officinalis) és una de les principals herbes remeieres de la tradició mediterrània, una planta que té una gran importància en la medicina popular, i àdhuc científica, car és una herba remeiera qualificada d’oficinal.
Recordem que les plantes oficinals són aquelles que entren en els preparats farmacèutics; podríem dir que són com les herbes santes dels apotecaris atesa llur eficàcia. Els antics caputxins tingueren un coneixement força precís a propòsit dels principis actius tant de les herbes santes i aromàtiques així com, també, de les herbes oficinals particularment sobre la sàlvia, la calèndula, la fumària, la morella i el romaní.
Els caputxins fra Salvador de Barcelona (†1773) –que era l’herbolari del convent barceloní de Santa Madrona situat on actualment hi ha la plaça Reial– i el prestigiós infermer fra Jacint de Sarrià (†1778), conegueren i aplicaren amb notable eficàcia les herbes santes i també les plantes oficinals. Per exemple, aquests frares usaven la sàlvia per a desinfectar i cicatritzar les ferides (prioritàriament les bucals i les nafres de les cames) i, fins i tot, en posaven dins dels guisats per a perfumar la carn de bou amb brots de sàlvia que havien collit florida a les hortes conventuals entre el maig i juliol, i que havien assecat a l’ombra per a ser usada, quan convingués, en algunes receptes de la cuina caputxina.
La sàlvia és una planta que fa unes flors blavoses i d’olor discreta disposades en forma d’espiga. Aquestes flors, escaldades, solien ser utilitzades per a perfumar les aigües destinades a la confecció de col·lutoris per a la vista i, sobretot eren usades per a la preparació de bàlsams per a desinfectar i cicatritzar les ferides.
La tradició popular de casa nostra s’ha referit, en algunes de les seves dites i refranys, a les grans propietats curatives de la sàlvia. Per exemple, es deia a la ruralia de Catalunya: “la sàlvia ho cura tot” i, també, “la sàlvia ho salva tot”. En els convents s’afirmava a guisa d’apotegma que “el qui té sàlvia en lo seu hort, un gran remei té molt a prop”.
