La sardana de les monges
Enric Morera / Àngel Guimerà
Enric Morera va néixer a Barcelona el 22 de maig de 1865. Amb tan sols dos anys la família es trasllada a l’Argentina, on l’Enric rep les primeres lliçons musicals del seu pare, també músic i decidit a provar l’aventura americana. El 1881 torna a Barcelona i es forma sòlidament amb mestres com Vidiella o Albèniz, amb qui amb els anys l’uniria una gran amistat. Després d’una altra breu estada a l’Argentina, el 1885 es desplaça a Bèlgica, on s’hi passa cinc anys completant els estudis i coneixent i fent amistat amb compositors de renom internacional.
Quan el 1890 torna definitivament a la seva Barcelona, no trigaria a arribar el seu èxit amb l’estrena el 1893 del poema simfònic “Introducció a l’Atlàntida”, inspirat en la magna creació poètica de Mossèn Cinto Verdaguer. Des d’aquell moment, els poetes i dramaturgs van cercar Morera, com el cas de l’Àngel Guimerà, que li va confiar la música per al seu gran drama “Jesús de Natzaret”. És també molt destacable la seva vinculació durant aquests anys amb el mon coral. El 1895 va fundar la Coral “Catalunya Nova” i va ser director també de la Coral Euterpe, que havia fundat el mateix Clavé.
A partir d’aquí la música lírica i simfònica xuclen quasi tota la creativitat de Morera. I així neixen, amb col·laboració amb Santiago Russinyol, obres com “L’alegria que passa”, del 1898 o “La nit de l’amor”, del 1903, obra en que Morera inclou ja una sardana, segurament la primera que escrigué. Tot i que aquest honor se li ha concedit a la titulada “Enyorança”, que data de l’any 1905 i que escrigué a Madrid en una breu i infructuosa estada a la capital del regne.
Després en vindrien moltes altres, però ben al contrari del que hom pensa, la majoria de sardanes de Morera, especialment les de la primera època, eren creades per a l’escenari o pel món coral i re-instrumentades per a cobla posteriorment, moltes vegades per altres compositors com Josep Serra o Josep Blanch Reynalt. Clars exemples del que diem serien “La Santa Espina”, “Les fulles seques” o la que avui protagonitza el CLÀSSICS DE COBLA: “La sardana de les monges” composada originalment per a veus mixtes sobre un poema d’Àngel Guimerà.
L’estrenà l’Orfeó Català el 2 de febrer de 1919 al desaparegut Teatre El Dorado de la Plaça Catalunya, de Barcelona, i entrà tot seguit al repertori de quasi tots els orfeons. La Principal de Peralada n’estrenà la versió per a cobla de deu instruments, és a dir, sense trombó. Va ser prohibida durant la dictadura de Primo de Rivera (1922-1930), la qual cosa va incrementar la seva popularitat durant la instauració de la República el 1931 i durant la guerra.
La versió que us oferim avui és també del mateix Orfeó Català, en un enregistrament fet l’any 2008, acompanyat per la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, dirigits pel mestre Josep Vila i Casañas i que està inclòs en el CD titulat “LLUM NOVA – Els Cants de la Senyera”.
La sardana de les monges, d’Enric Morera i Àngel Guimerà.
