La Sardana. Revista de Joventuts.

Entre les col·laboracions a la premsa de paper imprès, Joan Amades va escriure en el setmanari del Foment de la Sardana de Barcelona, anomenat, precisament: La Sardana, revista de Joventuts. I, en aquesta publicació, ho va fer en dues etapes. La primera, l’any 1923, divulgant en una secció titulada: Notes folk-lòriques una sèrie de llegendes de bèsties i, a més de forma simultània, exposant petites notes on reproduïa preocupacions populars. Anys després, el 1926 i 27 hi va tornar a col·laborar però, llavors,  publicant en tres lliuraments l’article: De la cançó popular.

En relació a tots aquests materials, en l’arxiu del Fons Amades que hi ha a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el folklorista, els recopilarà gairebé tots en un quadern on hi ha breus, com per exemple:

“Si quan ens xiula l’orella esquerra – que és indici de que hi ha qui diu mal de nosaltres – s’agafa el mocador o qualque altra peça de roba i es recargola tant com es pot, el que mal parla es mossega la llengua.”

O, per citar una altra preocupació:

“Si quan es tira un llumí a terra aquest no s’apaga i continua encès fins que s’ha acabat, és indici que hi ha una persona de sexe contrari que us estima.”

Respecte a l’apartat de les Llegendes de bèsties, apropar la següent: Coses de gats on Amades explica que: “Una vegada un gat menjant va empassar-se un cascabell: no podia fer cap moviment sense que aquest li sorollés per dintre la panxa, produïnt un estrany soroll i un terrabastall que la bestiola no encertava a explicar-se. Va contar el que li passava a varis companys, els quals no varen sapiguer que dir-hi i varen propalar el cas a d’altres per a veure si algun n’hi havia que trobés una explicació al cas. Varen decidir reunir tota la gatada d’alt d’una teulada per tal de veure si algun prohom de la família gatuna podia endevinar a què obeïa aquella música de budells del pobre gat, mes la conferència no va trobar altra solució que la d’obrir la panxa al perjudicat i veure’n directament la causa. Així va fer-se, vegent amb la natural sorpresa que es tractava d’un petit cascabell que el menjador poc previsor s’havia empassat sense adonar-se’n.

Les coses del món, però, amb una vegada que passin ja n’hi ha prou; tota la gatada va decidir que mai més cap gat s’empassés res sense primerament sotragar-ho, i en efecte així mateix ho fan. Repareu, sinó, que quan un gat agafa qualque cosa amb les dents per a menjar-se-la, es guardarà ben bé de començar a mastegar sense primerament haver mirat, per mitjà d’un sotragueig, que no hi ha cap cascabell, perquè no li torni a passar el que li succeí a aquell del qual jo us acabo de parlar.”

I, ja posats, el folklorista, en Coses de gossos: “Diu que abans els gossos tenien la mania d’anar a brollar sempre a un mateix lloc, com ho fan els conills, les llebres, i d’altres bestioles. El lloc escollit era el peu d’una paret molt alta i molt gruixuda, empro tants n’hi varen arribar a anar, que amb tanta humitat es podriren els fonaments i un dia la paret es va desplomar, matant una colla de gossos que estaven allí esperant torn.

Des d’aquell dia i com a sàvia mida de previsió, tots els gossos quan brollen aguanten el lloc on s’arreconen amb la pota, per tal d’evitar que el cas es repeteixi. Dels escarmentats en surten els avisats.”