La síndria i les malalties prostàtiques

La síndria i les malalties prostàtiques

S’ha escrit que la síndria o xíndria (llat., Citrullus vulgaris; cast., sandía, melón de agua) és originària de l’Àfrica i, sembla, que la començaren a conrear els egipcis en les hortes de la ribera del Nil. Des d’Egipte s’estengué el conreu de la síndria per tota la conca mediterrània arribant fins a l’Àsia i, anys després, també a ultramar, a les llunyanes terres d’Amèrica. Els filòlegs assenyalen que el seu nom vindria del mot àrab çindía.

En força països africans la síndria és el substitut ideal de l’aigua en els llocs on escasseja i en les èpoques de secada. De síndries n’hi ha de moltes varietats, destacant les barrades (la tigre, la imperial) i les verd fosc (la fabiola, la dolça). És una hortalissa, molt rica en zinc i té uns nivells molt baixos de sucre. Se sol menjar al natural, a guisa de postres, en temps estiuenc pel fet de ser una fruita lleugera i de molt fàcil digestió i amb un gust altament refrescant. Els antics hortolans descrivien la síndria com “una espècie de meló que té la molsa vermellenca y és molt aigualit y refrescant”. Actualment hom empra la polpa de la síndria també com a ornament culinari, atesa la vistositat del seu color, i sobretot, s’utilitza per a preparar sucs, gelats i sorbets.

En un antic tractat d’agricultura hi vam trobar aquesta acurada descripció de la síndria: “es una planta anual de tallo tendido, muy peloso, y hojas obscuras con cinco lóbulos obtusos y sinuados. Su fruto es muy grande, globoso, liso, verde, con carne rosada o amarillo pálida, muy olorosa y azucarada, pero sobretodo aguanosa y refrescante. Las semillas son negras, aovadas, con el borde obtuso, entero y no engrosado” (La huerta de San Francisco, 95). El conreu de la síndria, a semblança dels melons, demana una terra solellosa que sigui fresca, però no massa humida, i adobada amb fems d’estable una mica passats.

Pel que fa a la tradició remeiera, els antics frares, de les sements de síndria passades pel morter i bullides, les donaven als malats de pròstata i, també, en casos de nefritis.