La solfejadora – Mercè Martínez & Cobla Mediterrània
Avui us presentem un cuplet, sí d’aquells que al primer terç del segle vint feien estralls als cabarets i teatres de variétés.
Avui a La solfejadora l’autor juga. El joc ve de fer frases amb noms de les notes musicals, tractades com a monosíl·labs… o no! Hi ha una picada d’ullet al músic i compositor Enric Morera. La noia que vol pescar xicot i estudia música no vol el que la mare li proposa, el músic que la festeja no se sap com acaba i de moment sembla que s’emporta la palma “el retratista”, sí aquell que tenia aparells de fer fotos, cosa que ara ens sembla ben banal ja que en portem tots a la butxaca en forma de mòbil.
La música va ser composta per un senyor seriós que segur que els estudiants de música coneixen: el senyor Joaquim Zamacois, professor i director del Conservatori de Barcelona i que signava amb pseudònim: I. Casamoz.
La cançó és cantada per Mercè Martínez i En Bernat Castillejo ha fet els arranjaments per a la Cobla Mediterrània i la dirigeix. Tot plegat en un CD anomenat Eldorado i que ens fa reviure la música que es tocava en aquest teatre de Barcelona, des de l’any 1880, situat a la Plaça de Catalunya. Va ser un teatre emblemàtic de la belle époque.
Escoltarem La solfejadora, Mercè Martínez i cobla Mediterrània
La Solfejadora
Jo per la solfa sento mania
i m’hi dedico sèria i formal
doncs per saber-ne, molt decidida, jo cada dia
il·lusionada vaig a l’Escola Municipal.
Un noi que tira per ser Morera
i per això es deixa ja el cabell llarg
va dir-me un dia que composava una sardana
sa primera obra que a mi em volia dedicar.
Li vaig dir desseguit solfejant-li un acudit:
fa-ssi, fa-ssi, si la fa, re-la-mi-da sortirà.
Tinc la solfa en el magí, i a res més poso atenció:
do, re, mi, fa, sol, la, si; si, la, sol, fa, mi, re, do.
La meva mare vol que festegi amb un subjecte que m’és cosí
i jo li prego per Sant Serapi, que no em maregi
perquè dels homes i el matrimoni en vull fugir.
Ella em contesta: no siguis tonta
perquè si no et vols determinar
te’l pesarà, tot seguit la Sila, la planxadora
doncs fa pastetes amb el midó i l’enganxarà.
I li vaig dir desseguit solfejant-li un acudit:
re m’hi fa que el pesqui o no, si la Sila midó.
Tinc la solfa en el magí, i a res més poso atenció:
do, re, mi, fa, sol, la, si; si, la, sol, fa, mi, re, do.
Però a l’escala, prop les golfes,
hi ha un retratista, dalt del terrat,
que du a la roba una partitura de tantes solfes!
I justament és això el que ara m’ha enamorat.
I la mare, ja fa algun dia
molt galantment ell va retratar,
i tot baixet em va dir després que , si jo volia,
l’endemà sola, per fer-me el meu, podia pujar.
Li vaig dir desseguit solfejant-li un acudit:
provaré doncs de pujar si fa sol i sol em fa.
Tinc la solfa en el magí, i a res més poso atenció:
do, re, mi, fa, sol, la, si; si, la, sol, fa, mi, re, do.
Lletra: Joaquim Montero i Josep Aznar
Música: I. Casamoz (Joaquim Zamacois)
