La soneta de cardiguera

A més de ser un secret que desvetllaré, aquest objecte  d’avui – per dir-ne d’alguna manera – és un misteri per a mí, a l’Etnològic. M’explicaré, perquè va de plantes. D’una família de plantes de les quals n’hi ha moltíssimes varietats. Dels cards, concretament. Alguns els hem patit amb algunes esgarrinxades, altres els hem menjat com a verdura, ens han cuidat la salut amb les seves propietats depuratives, ens pot haver intoxicat alguna varietat, els hem utilitzat com a eina per pentinar, per cardar la llana, els hem transformat com a joguina fent-nos un objecte sonor com el trico-traco i també ens han donat protecció. De totes aquestes possibilitats, avui em vull fixar en l’última, i expressament n’afegirem una altra de sonora que no és gens coneguda. Però deixeu-me contant-vos una llegenda originària d’Euskadi, en la qual s’expliquen les seves propietats protectores.

” Fa milers d’anys, quan els homes començaven a poblar la terra no existien ni el sol ni la lluna i els homes vivien en constant foscor, espantats pels nombrosos genis que sortien de les entranyes de la terra en forma de bous de foc, cavalls voladors, enormes dracs…

Els homes, desesperats, van decidir demanar ajuda a la Terra.

– Amalur ( mare Terra) – li van pregar – et demanem que ens protegeixis dels perills que ens assetgen constantment … La Terra estava molt enfeinada i no va fer cas als homes, però aquests tant i tant van insistir que al final els va atendre.
– Fills meus, em demaneu que us ajudi i ho faré. Crearé un ésser lluminós al qual en direu Lluna. I la terra va crear la Lluna.

Al principi, els homes es van espantar molt i van romandre en les seves coves sense atrevir-se a sortir, però, a poc a poc es van anar acostumant. Igual que els homes, els genis i les bruixes també s’havien atemorit en veure aquell objecte lluminós al cel però també es van acostumar i no van trigar a sortir dels seus avencs i assetjaven de nou als humans.

Van acudir un cop més els homes a la Terra.

– Amalur – li van dir – estem molt agraïts perquè ens has regalat a la mare Lluna però encara necessitem alguna cosa més poderosa ja que els genis no deixen de perseguir-nos.
– D’acord, crearé un ésser encara més lluminós al qual en direu Sol. El Sol serà el dia i la Lluna, la nit. I la Terra va crear el Sol.

Era tan gran, lluminós i calent que els homes van haver d’acostumar-se a poc a poc però la seva alegria va ser molt gran perquè, gràcies a la calor i a la llum del Sol, van créixer les plantes de vius colors i els arbres fruiters. I, el que és encara més important, els genis i les bruixes no van poder acostumar-se a la gran claredat del dia i des de llavors només van poder sortir de nit.

Però una altra vegada van anar els homes a la Terra.

– Amalur – li van dir – t’estem molt agraïts perquè ens has regalat la Lluna i el Sol però necessitem encara una mica més perquè encara que durant el dia no tenim problemes, en arribar la nit els genis surten dels seus avencs i ens assetgen.

Novament la Terra els va dir :
– Està bé. Us ajudaré una vegada més. Crearé per a vosaltres una flor tan bonica que, en veure-la, els éssers de la nit creuran que és el propi Sol.

I la Terra va crear la flor Eguzkilore (Flor del Sol ) que fins als nostres dies defensa les nostres cases dels mals esperits, bruixots, làmies, genis de la malaltia, la tempesta i el llamp.”

Eguzkilore, la carlina, és la flor seca del card silvestre Carlina acaulis que es col·loca a la porta d’entrada de les cases i caserius com una representació de l’astre diürn i que desenvolupa les mateixes funcions místiques atribuïdes al sol. Aquest espanta els mals esperits, impedeix l’entrada a les bruixes, als genis de les malalties, de la tempesta i del llamp. Eguzkilore és la imatge de la pau i del desenvolupament.

I  a més, té un ús musical força desconegut. No es tracta de cap flauta, però té els principis sonors com les flautes. La cardiguera seca és el centre de la flor del card daurat o Carlina acaulis que, si es vol fer sonar cal treure de la planta quan és seca i amb un paper de fumar col·locat al damunt, es bufa fort a la part inferior, recolzant-la als llavis amb la mà. “Només la conec a Sarroca de Bellera – diu Violant i Simorra l’any 1954 – on, fa uns 50 anys enrera  – principis de segle XX, doncs – els nois i noiets acompanyaven els joves cantors de la Desperta que durant la Quaresma cantaven pels carrers per cridar els creients o acompanyarlos a resar el rosari de l‘aurora a l’esglèsia”.

I jo, que no he aconseguit fer-la sonar!