La sopera

Us vaig avisar ja fa unes setmanes. Parlaríem de la sopera. És que… amb les coses de menjar no s’hi juga, ja ho sabeu. I avui sembla que anirà d’això, però us avanço que… malgrat tot, no encertareu ràpidament de quin objecte parlo. Segur que tots sabeu de què anirà el secret d’avui? Qui no sap què és una sopera? I us pregunto… quants de vosaltres heu utilitzat una sopera en els últims quinze dies? Vaaaaaal…  doncs els últims dos mesos… Ah! Ara ja hi ha alguns dubtes en les respostes, potser.

Inclús podria ser que la majoria de nosaltres ja no tingués una sopera a casa, tot i conèixer l’estri. I és que…aquest és un altre d’aquests objectes potser en perill d’extinció, que ens fèiem regalar en ocasió de contraure matrimoni, en les conegudes “llistes de noces” però després, difícilment la utilitzem. O només en ocasions mooolt especials, el dinar de Nadal per exemple.

Menjar sopes, qui més qui menys ho hem fet, tot i que hi ha a qui no li agraden. Però… em podríeu definir què vol dir l’expressió “fer sopes”? Ah, no, no…No us penseu que és tan ràpid! Avui mateix, fer-se una sopa depèn de les ganes que se’n tingui i del que realment vulgueu menjar. Perquè el fet de fer i menjar-se unes sopes podríem explicar-ho de moltes maneres… depèn del paladar i l’edat que es tingui…

Recordeu una publicitat de radio dels anys 50 que deia… “Quien sabe lo que se guisa compra siempre sopa Prisa”? Eren uns cubets elaborats per una empresa de Montcada i Reixac, de les primeres que a casa nostra van aparèixer al mercat! Eren aquells cubets de color fosc amarronat que en pocs minuts deien, t’alimentaven força. Posterioment van aparèixer uns sobres amb aliments deshidratats que només calia obrir i tirar el contingut a l’olla plena d’aigua tot esperant que bullís una estona, com alternativa a fer tota una senyora escudella amb el que es desitgés ficar a l’olla. Si n’han inventat de sopes!

I ja no parlo de les últimes novetats d’ara mateix que en pocs moments d’aigua calenta sembla que et mengis qui sap què, en una espècie de vas de cartó. Tot plegat per no perdre massa temps cuinant, però renunciant a la qualitat del menjar fresc. Aquesta societat nostra…! Això m’ha fet recordar aquella rondalla recollida a Sant Cugat del Vallès sobre la sopa de còdols. Diu la rondalla…

“Una vegada fa temps, un rodamón va arribar a Sant Cugat, i demanà una mica de menjar, però com que tothom anava curt de menjar ningú volia donar-li res.
– Si no en tenim ni per a nosaltres i les nostres famílies – li deien.
– Està bé, doncs faré una mica de sopa de pedres.
– Però les pedres es poden menjar? Són bones? Per què no ens ensenyes a fer-la?
– Està bé, porteu una olla ben gran, feu un bon foc a l’Era dels Monjos i ompliu-la d’aigua, que jo cercaré els còdols…
Mentre les pedres s’anaven coent, el rodamón va demanar una mica de sal i oli i, si pot ser, una ceba. Un veí va anar corrent a portar el que demanava i els altres, per no ser menys, van portar un os de pernil, una col, unes patates, una gallina vella, una mica de cansalada i tot allò que fa bona sopa.
Al cap de poc, feia una oloreta boníssima i el rodamón va demanar que tothom portés plats i va servir brou a tots.”

Amb la nostra sopera, les sopes es fan i després es couen a l’olla o al calder. Ja hi som amb les paraules del “perepunyetes”…! Ah! però en aquest cas hem de filar prim. I seguim. Les sopes, menja que habitualment es cuinaven els pastors quan restaven amb els ramats a les pastures, tenien una elaboració un xic diferent . Ells, per menjar-se unes sopes, primerament havien de fer-les, llescant ben fi un bon tros de pa. I això ho feien (llescar el pa em refereixo) sobre una sopera, que no era per coure ni escalfar-hi res, ves per on!.. Així doncs, la sopera de pastor que és la nostra sopera, es de pell i té la forma com de mitja coixinera només cosida per dos dels seus costats, en angle.

La part que quedava oberta es col·locava sobre els genolls del pastor assegut, amb les puntes subjectades pel cinturó, i era com un receptacle on quedaven recollides les llesques que després anaven a parar dins del calder o l’olla, amb els altres ingredients, per cuinar-se unes bones sopes de pastor. Fins i tot a la cançó de les figures del pessebre una estrofa diu…”També els tres pastors que fan el sopar i couen les sopes i llesquen el pa.”

Si us és difícil imaginar-vos com s’usava la sopera de pastor, podeu mirar la web del programa, on hi trobareu una il·lustració i una fotografia que ho explica clarament. I també una fotografia dels anys 40 feta durant les campanyes d’estudi i recol·lecció de l‘etnògraf Ramon Violant quan treballava al museu. La sopera, tenia propietari tal i com Violant ho va documentar: era de José Pío Mayo, d’Isaba, Navarra, datada el 1926.

Aquestes dades, son brodades a la pròpia pell de la sopera, i per tant no hi ha cap mena de dubte. Ja sé que no he descobert la sopa d’all, però potser us ha encuriosit l’objecte d’avui. Per a mi que m’encanten les sopes, faig meva aquella dita de “Qui menja sopes, se les pensa totes”

Mentrestant, vaig a refrescar la memòria amb un joc de falda que hauria d’anar memoritzant… “Aquest és el pare, aquest és la mare, aquest fa les sopes, aquest se les menja totes, i aquest fa: piu, piu, piu, piu..! ” Bon profit!