La teoria dels llençols
És probable que potser alguns no la conegueu fins ara però, avui, us exposaré una teoria que, un vell conegut, anys enrere, em va explicar de matinada asseguts en un banc de fusta prenent la fresca i que, des de llavors, a voltes, em ve força sovint a la memòria.
Aquesta “penjada” del pensament ell la va aprendre d’una altra persona a qui, a la vegada, una tercera va fer saber i, així… (a saber fins a quan i on…) recular endarrere desconeixent un servidor de vostès qui fou el savi l’il·luminat que la va matricular. Ara, però, el felicito de veres perquè aquesta “pensada” s’ha convertit en un clar exemple de tradició oral que perdura gràcies al boca orella. “Vaige” un autèntic exemple de filosofia barata de rosegó de pa sec i sucat amb oli del que taca.
Bé, la bona persona del senyor Garganté em comentà que, durant la nostra existència, sempre hi ha “cada dia de la nostra vida” un llençol que ens espera. Sí, sí… que ens espera. On és? Quin és? Ah…
Recordo que, quan m’ho explicà per primera vegada, me’l vaig haver de mirar de reüll un parell de cops, mig incrèdul, mig rialler preguntant-li què s’havia pres per sopar.
L’home em somrigué a la cara i amb seguretat extrema em convidà que hi anés reflexionant en calma, a partir d’aquell primer instant en endavant tot garantint-me de forma categòrica que mai més no me n’oblidaria. Cullera… com tenia raó, i tant que la tenia! (tota).
En la tranquil·litat de la plàcida contemplació del cel estelat de la nit, la bona persona d’en Garganté argumentà en què es basava la poc prou difosa Teoria dels Llençols; ja que tot just acabats de néixer, després que ens tallin el cordó umbilical ens embolcallen amb un llençol. Ei… tela, eh?
Acte seguit a aquest primer tros de drap, posem-nos-hi com vulguem però la resta dels nostres dies (ep, si és que tot va com Déu hauria de manar) serà una encadenada substitució diària, o més o menys periòdica (dependrà també del llords que siguem), de llençols i… més llençols… i més… fins que la “dinyem” quan amb un de darrer ens cobriran de glòria. Qui sap on para ara precisament aquest? Potser encara l’han de fabricar… No ho crec, no patiu, ja ens el trobarem.
Una abraçada ben forta… i fins a la propera!
