La Terra. Tradicions i creences
La Terra. Tradicions i creences és un llibret redactat per Joan Amades l’any 1936 integrat en la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars, el qual, posteriorment, l’Associació Cultural Joan Amades reeditaria amb edicions el Mèdol l’any 2008 en format de facsímil i afegint-hi una introducció de Josep Font on comenta: “Amades recull, agrupa i publica, amb desfici, la memòria immaterial que pot arreplegar. No pretén pas interpretar-la, només fixar-la i passar-ne el testimoni, amb aquella consciència, comú a moltes accions de patrimonialització, de que tot un món s’està perdent. Està clar que Amades està visquent en plena transformació cultural, la més gran operada en les nostres societats en molts segles, al passar d’unes societats de base agrària, amb una mobilitat geogràfica reduïda, un imaginari simbòlic compartit i unes pautes comunitàries a unes societats més obertes, amb una economia que està evolucionant ràpidament.”
Respecte a la selecció de tradicions i creences aplegades en aquest llibre hi ha la següent sobre La Pedra del Diable que li va contar el seu amic i arqueòleg Josep Colomines on explica que: “Es troba en un camp prop de Palau-solitar. El diable la portava a coll des del Montseny, on l’havia arrancada, a Martorell, per acabar-hi el famós pont romà conegut per Pont del Diable, que travessa el Llobregat. Part d’ençà del riu hi havia un gran hostal on no hi havia pou per a proveir-se d’aigua. Hi havia una serventa que s’havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar aigua a l’altra banda del riu en una fonteta. Un dia que el riu baixava mot ple va dir que més valdria donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l’instant se li presentà un cavaller que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa va acceptar. El diable, car no era altre el cavaller, es posà tot seguit a treballar amb tota fúria. Només hi mancava una pedra. La matinada s’acostava. En passar el diable per davant de can Cortès, el gall d’aquesta casa es posà a cantar anunciant el dia. El diable, que només pot treballar durant les hores de fosca, en sentir cantar el gall cregué que ja era de dia. No havent tingut temps d’acabar el pont, deixà caure amb ràbia la pedra a terra, i quedà dreta, tal com encara avui es troba, i enfonsada set canes. Hi ha variants segons les quals la serventa estava inquieta, es va llevar poc més enllà de mitjanit i veié amb paüra que el pont ja estava gairebé llest. Cridà l’hostalera i plorant-li contà el que li passava. La mestressa prometé salvar-la. Tirà una galleda d’aigua al damunt del pobre gall, que dormia. La bèstia es posà a cantar. Els galls veïns li contestaren fins a arribar a cantar el del can Cortès de Palau, quan el diable passava per allí davant
