La torrolla
Un dels sectors cabdals en el desenvolupament de Catalunya com a país des de temps immemorials ha estat la ramaderia. Catalunya, els Països Catalans, són un territori tradicionalment ramader. L’activitat ramadera té una tradició que ha deixat el territori sembrat de topònims i que ha marcat el calendari. Malauradament, la ramaderia intensiva d’avui ja no segueix els mateixos paràmetres i, sense ramats, el paisatge s’ha degradat.
Els avenços tecnològics i la sobreexplotació han significat un daltabaix que ha comportat la pèrdua d’un potent sistema organitzatiu, d’un dret, uns costums i un patrimoni cultural i material considerable. La tasca dels museus etnològics és intentar que de tot aquest món, d’aquest patrimoni, se’n perdi el mínim possible.
Per això, avui traurem a la llum un objecte i sobretot un mot que és en greu perill d’extinció. La torrolla és un d’aquests objectes dels quals no trobareu la definició a cap diccionari dels habituals. Ni al de l’Institut d’Estudis Catalans, ni al de la Gran Enciclopèdia Catalana, el Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll, al Diccionari de la Llengua Catalana amb correspondencia castellana i llatina de Pere Labernia, ni al de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra… però és una paraula catalana, i tant!
La torrolla… que podria ser la torrolla? Doncs, un secret de l’Etnològic ! Per anar aclarint les coses us diré que en realitat és una clau de collar… Encara una altra pista? Bé, doncs… de collar de crestó! Vaja! encara no? Doncs us transcric el que diu el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans o el de l’Enciclopèdia Catalana sobre crestó d’acord? Crestó = Crestat = Boc castrat. Ara millor?
Ja sabeu que el boc és el mascle de la cabra i que també se l’anomena cabró. Doncs aquest animaló, com les ovelles, acostuma a dur un collar amb una esquella, truc o borromba que, per dir-ho d’alguna manera, guia el ramat. Aquest collar que sovint és de fusta tallada, dels quals al Museu Etnològic n’hi ha d’un bon grapat tan policromats com tallats o bigarrats i alguns datats al s XIX, també poden ser de cuir. I els de cuir necessiten alló que a ciutat en diriem un “passador” però als llocs d’origen en diuen “clau de collar”, ja que “tanca” el collar al voltant del coll del boc per tal de subjectar l’esquella. I a Alfara de Carles, al Baix Ebre prop de Tortosa i a la zona dels Ports en diuen… torrolla! Doncs, ja hi hem arribat, al quid de la qüestió! Habitualment eren de fusta de boix o de ginebre i decorades amb talla de dibuixos geomètrics. Aixi ho recull Ramon Violant en els seus treballs i quaderns de camp l’any 1948. Ho veieu, com era força clar?
Cinc anys abans, el 1943 Violant recull a Baraguàs prop de Jaca, un collar de crestó fet de pell amb la seva gran clau de collar, que és una veritable obra d’art i un exemple de mestria, feta per un pastor en fusta de boix – la més dura -, escassa per la dificultat de trobar branques gruixudes i també molt difícil de tallar. Tot i no conservar-se sencera del tot, la clau de collar – o torrolla, com vulgueu -, és una meravella que tindrem exposada en les vitrines de les sales d’exposició del remodelat Museu Etnològic de Barcelona. Hi sou convidats!
