La vaca cega (sardana)
Antoni Juncà i Soler

Antoni Juncà i Soler va néixer a Figueres, a la capital de l’Alt Empordà, el 17 maig de 1875.
Als nou anys va iniciar els estudis de música, activitat que des d’aleshores es va convertir en la seva única dedicació. Va actuar com a tible i clarinet a cobles (com l’Antiga Pep de Figueres), orquestres i corals, que en algunes ocasions també va dirigir.

Als 25 anys va guanyar unes oposicions de músic major de l’exèrcit, cosa que li va fer emprendre un vida nòmada en funció de les obligacions de la milícia que, a més de Figueres i Girona, el va dur a ciutats com Vitòria, Tetuan, Toledo i Melilla. Tot i que, com ja he dit, havia participat anteriorment de l’entorn sardanista, no va escriure per a cobla fins als trenta anys quan la milicia l’havia dut lluny del seu Empordà nadiu. També va conrear altres gèneres musicals i ocasionalment va exercir la docència. Va morir a Saragossa, a l’edat de 76 anys.

Entre els seus títols de sardanes trobem algunes obres molt reconegudes com ara “L’abella i la flor”, “Lluny de ma Pàtria”, “Gatzara carnavalesca”, “Les culleretes de Sant Miquel”, “De Montserrat estel”, aquesta per a dues cobles i la que avui escoltarem i que és , a l’ensems, la més popular de les seves composicions: “La vaca cega”.

Inspirada en el poema de Joan Maragall del mateix nom, la sardana s’inicia i acaba amb uns acords secs i forts de tota la cobla que sovint s’han volgut relacionar amb els cops de l’animal cec contra les soques o les brandades de la seva cua que tant bé escriu i descriu el poeta en el seu text.

Als curts, juga amb un tema de caire popular i pastoril que es repetirà a la part final de la sardana. A la part central dels llargs, una delicada i sentida melodia de tenora arrodoneix aquesta obra descriptiva i romàntica d’un autor injustament poc prodigat.

“La vaca cega” està datada l’any 1920 i fou premiada en un Concurs Musical celebrat al barri de Sants, de Barcelona, aquell mateix any. L’escoltarem en una versió enregistrada l’any 1997 per la cobla Els Montgrins.
———————————————-
Aquí teniu el poema sencer:

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall