La xicra

En el complex i divers món de les mides i les mesures, la història de la humanitat va plena de múltiples maneres de mesurar-ho tot. Fins en el nostre entorn, i em refereixo a Catalunya, hi ha hagut al llarg de la història coneguda una gran diversitat en les formes de mesurar líquids, sòlids, espais… Algunes, han aparegut o desaparegut més tard o més d’hora segons les circumstàncies.

I en aquest món m’he capbussat per comentar-vos l’objecte d’avui, una xicra!

Si, si, dius… si, home, és allò per prendre la xocolata! I sense anar més enllà un es queda…tranquil, no?

Només que ens piqui una mica la curiositat i volguessim tenir més clar que és una xicra podrieu anar al avui omnipresent sr Google i li preguntarieu. I us trobeu que diu… “Una xicra o quíquera que és com en diuen a Tortosa i al País Valencià, és una tassa petita, més aviat alta i estreta, emprada expressament per a prendre la xocolata desfeta o cafè”. Bé, ja en tenim una, de descripció.

La segona, de l’Institut d’Estudis Catalans diu : “Tassa petita emprada especialment per a prendre xocolata desfeta”. Ja en tenim dues. Però no diuen exactament el mateix… el cafè ha desaparegut!

Així doncs, el Dicionari Català Valencià Balear recupera la descripció però en diu “estreta”…”Tassa estreta, més alta que ampla, que serveix principalment per a prendre xocolata; cast. jícara.

I l’amiga Wiquipèdia ens diu una cosa nova… “La xicra era una unitat de volum per a líquids que es feia servir a Catalunya per a l’oli, vi, o llet.” Doncs ara ens ha desaparegut la xocolata i el cafè!

Alça, Manela! No era un recipient per beure especialment, principalment, xocolata desfeta o cafè? Doncs… sí senyors, també era una mesura de líquids per a l’oli, el vi o la llet!

Cal tenir en compte que l’ús de les xicres per a la xocolata és inevitablement posterior al segle XVI  ja que fins aleshores el cacau, que ja havia dut Cristòfor Colom en el seu quart viatge i va ésser ignorat per la cort per desagradable, no s’havia valorat prou a l’Espanya d’aleshores fins que Hernan Cortés va provar la beguda i segons algunes cròniques la va presentar al rei Carles I.

Però això, no treu que les xicres, anteriorment tinguessin algun altre ús també, tal com una mesura.

En algun altre dels ‘Secrets de l’Etrnològic’ us he parlat d’objectes relacionats amb les mesures o el pes de determinades mercaderies o líquids…avui en tornaré a parlar. Naturalment, us parlaré de la xicra, que era una unitat de volum per a líquids que es feia servir a Catalunya per a l’oli, vi, o llet. Mesurava 1/8 de porró o, el que és equivalent, mig petricó. La mida del porró, i per tant també la dels petricons i les xicres, variava segons la localitat. A Barcelona la xicra era d’11,17 cl, però s’arrodonia a 1/8 de litre o 125 mil·lilitres.

Llavors podriem dir que, en termes generals, una xicra equivaldria a mig petricó o finalment 125 mililitres. Dues xicres acabarien essent 250 mil·lilitres, un quart de litre, vaja!

Quatre xicres serien igual a un xau, o per a nosaltres 500 mil·lilitres, mig litre. I vuit xicres equivaldrien a un porró que equivaldria a 1 litre…

Suposo que ara mateix teniu un garbuix considerable de totes les equivalències de mesures que he anomenat. Xau, petricó, porró… i n’hi havia molts més, eh? eren mesures que s’usaven arreu del país.

Afortunadament, hi havia un ciutadà anomenat mostassaf o mostassà. Era un magistrat municipal dels territoris de la Corona d’Aragó que des de mitjan segle XIII s’encarregava de vetllar per la correcta mesura, qualitat i preu dels productes al mercat. Això era així fins el 1715 en què va ser suprimit pel Decret de Nova Planta, i es van voler imposar les també diverses mesures castellanes, fins que va aparèixer el Sistema Mètric Decimal que a Barcelona es va aplicar des de 1871, però a Espanya no va ésser obligatori fins l’any 1880.

Ens retrobem doncs amb la nostra xicra que poc a poc, va deixar d’utilitzar-se com a mesura per quedar-se com a recipient per prendre xocolata o cafè. Però les xicres del museu no són ni petites, ni baixes, ni massa estretes, ni de pisa o terrissa… són més aviat altes, prou amples (a mi em recorden una gerra de cervesa), amb una o dues nanses i són d’aram! Van ser adquirides per al museu l’any 1940, en les campanyes de recol·lecció que va fer l’etnòleg Ramon Violant i Simorra a Sarroca de Bellera, poble on va nèixer.

Per acabar-vos d’atordir, afegeixo una dita catalana que parlant de la xicra diu..: “Més val ser xicra de mel que caragolí”. Ep! El caragolí també era una mesura de líquids, un tupí de terrissa molt petit, de 5 a 8 cm. d’alçada ! Si és que… era una bogeria…

Però ara acabo amb un regal del poeta Miquel Martí i Pol pensant en la xicra i la xocolata:

Espessa i lluent
tothom se la menja,
ai!, a cremadent.

En xicra o en tassa,
prou que ho diu la gent,
que mai no n’hi ha massa.

S’hi poden sucar
galetes, melindros,
o bé un tros de pa.

És bona al matí
i quan s’hi berena
té un gustet molt fi.

Espessa i lluent
tothom se la menja,
ai!, a cremadent.