L’Abelard en el record
Aquests escrits, com el d’aquesta COLUMNA que esteu llegint o escoltant ara, no es poden preveure. Sí que és veritat que moltes vegades els mitjans de comunicació tenen a punt programes o escrits ja preparats, les anomenades necrològiques, que només canviant la data ja es poden radiar o publicar de seguida. Però és una pràctica que a mi, particularment, sempre m’ha fet angúnia. I em quedo curt amb la impressió.
Aquesta setmana ens ha deixat el Sr. Abelard Roura a l’edat de 99 anys. He de dir que pràcticament no vaig conèixer l’Abelard més enllà de la salutació cordial en alguna trobada puntual amb la família d’un dels seus fills, en Jordi, on ell era casualment present. Perquè, de fet, fins fa unes hores, per a mi l’Abelard Roura era només el pare d’en Jordi Roura, del bon amic, del músic del Grup de Folk i de l’afortunadament etern Ara va de bo, del col·lega d’escenari del Radiokuartet o de les matinals del Tradicionàrius, del company d’àpats i xefles diverses i, sobretot, de l’home de ràdio, del locutor, del guionista i del realitzador de tanta i tanta ràdio ben feta, amb rigor, amb professionalitat, amb passió, amb amor…
És en aquestes darreres hores, quan submergit en les ratlles d’aquest escrit que segurament vol ser a la vegada una lloança a l’Abelard i també un sincer condol a en Jordi i als seus, que he conegut una miqueta de la història de l’Abelard Roura, el tècnic que va conviure més de 50 anys de la seva vida amb la ràdio, l’home que estigué ja a Ràdio Associació de Catalunya fins a la seva dissolució al final de la guerra. Fins i tot algun relat li atribueix la presència com a tècnic en el moment del traumàtic relleu, mentre feia un programa amb la locutora Rosalia Rovira, aquell 26 de gener de 1939.
Una història tan ben trobada com incerta. La realitat és que en aquelles dates l’Abelard era al front, en plena retirada i que mesos més tard acabaria fent cap, com tants d’altres, al camp de concentració d’Argelers de la Marenda.
L’home que passà després, prèvia obligada depuració, a Radio España de Barcelona, la coneguda com “la emissora de las Ramblas”, allà a sobre els desapareguts magatzems SEPU, la mateixa que després, durant uns anys seria “Radio Reloj” i que posteriorment acabaria essent la Cadena Catalana. Un home que les noves generacions anomenaven el “iaio” per la seva reconeguda experiència i els seus desinteressats i encertats consells.
Encara l’any passat, en un dels tradicionals dinars d’ex-treballadors de l’esmentada Cadena Catalana l’Abelard s’expressava en aquests termes:
Bueno, jo normalment… todo el mundo es locutor que hablan y dicen… Yo como que era técnico… Usted està en la ràdio? Si pero yo no hablo. Hago hablar pero no hablo…
Bueno, yo en la Ràdio… 50 años en la Radio he estado.Radio España de Barcelona.
Pero yo fui, no fundador porque algún tiempo antes ya estaba, Ràdio Associació de Catalunya. Y soy el último que queda. Ya no queda nadie más.
Doncs ara ja no quedes ni tu, benvolgut Abelard. Tot i que, si és veritat que ningú mor mentre se’l recorda, esperem que amb aquesta COLUMNA haguem contribuït que guanyis una mica més d’eternitat. Fins sempre, Abelard.
