L’acetre i el salpasser
Estem vivint uns temps de canvis molt accelerats i aquells als quals ens preocupa conservar la memòria de les coses i de les petites històries que escriu diàriament la nostra vida, hauríem d’intentar preservar-les. Són tants els canvis d’hàbits quotidians o d’objectes utilitzats en la vida diària, en els costums, en l’àmbit del treball o en les creences, que es fa difícil triar el que cal preservar. En els últims setanta anys, tot ha evolucionat tan ràpid que, quelcom que era habitual aleshores avui és un objecte, un concepte o un costum gairebé oblidat o desconegut.
En un museu com l’Etnològic i de Cultures del Món són aquests els tipus d’objectes que principalment s’hi conserven i exhibeixen. Els que ens recorden què i com érem per fer-nos adonar del que som i el perquè. Voldria posar-vos un exemple molt clar. El telèfon. Que va néixer només fa 170 anys! Un enorme avenç que aleshores era només un auricular i un micròfon, després va evolucionar afegint una roda amb números per a “marcar”. Oi que ho recordeu? Però… com es poden explicar a la generació actual? perquè… per a ells, ja us ho podeu imaginar, un telèfon és una cosa moooolt diferent!
Com explicar algun objecte i el seu ús si d’entrada ningú el recorda, del qual actualment no s’usa ni el nom? Doncs en aquests assumptes m’he ficat per explicar-vos el parell d’objectes d’avui, que són dos però inseparables, de fet. Avui els toca a l’acetre i el salpasser.
Els que tingueu memòria de cerimonials i ritus religiosos cristians recordareu què és la ‘salpassa’.
El nom “salpassa” apareix documentat ja a la Edat Mitjana, però amb el significat d’aigua beneïda. Així es pot llegir en un document del segle XIV. Tant és així que les descripcions que he trobat son fetes en passat: “recorrien”, “omplien”, “sucava”, “traçava”, “es feia”… Joan Amades, en un article intitulat “Costums Populars de Barcelona” sobre el més d’abril, al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya diu… “A Barcelona fa anys que ha calgut en desús, però encara es practica en barris agregats, com Les Corts de Sarrià i Sant Joan d’Horta”. Referint-se a la salpassa. Això era el 1929!
Així doncs la cerimònia del salpàs, la salpassa o també sarpassa que habitualment se celebrava el dimecres de l’anomenada setmana santa, el rector o el vicari de la parròquia més propera, revestits amb el que s’anomena roquet i amb estola morada, feia una visita generalment de matí a totes les cases de la parròquia que ho desitjaven, acompanyat d’un escolanet que portava una mena de caldereta de sal amb aigua beneita, el salpasser i l’acetre (caldereta) que comentem avui, també anomenat hisop, amb els quals eren beneïdes i pintades totes les portes i obertures de les cases per a evitar la presència de bruixes, mals esperits i tota mena d’éssers malignes. Davant la comitiva anava un escolà fent sonar una campana per tal d’avisar que la salpassa s’acostava perquè les dones obrissin les portes i esperessin el rector.
En la cerimònia també podia usar-se una branqueta de llorer beneït. Solia preguntar-se primer als veïns si desitjaven que fos fet el salpàs a la casa. A Barcelona, diu Joan Amades, fa anys que ha calgut en desús, però encara es practica en barris agregats, com Les Corts de Sarrià i Sant Joan d’Horta. Els escolans solen cantar una cançoneta en la qual demanen que sia remunerada la seva feina. Aquesta cançoneta, la lletra de la qual va ser recollida per Joan Amades i la partitura escrita pel mestre músic Joan Tomàs, diu així en la primera estrofa:
Sal i aigua dels bons ous,
que demà serem dijous;
els diners pels capellans
i els ous pels escolans
Però es clar, no hi havia una única versió. Se n’han recollit d’altres a l’Alt Empordà, a Sant Martí de Llémena, a L’Alcora, a La Fatarella, a Badalona…
Els escolans duien cistelles per recollir els ous amb què els estadants de les cases agraïen la benedicció, i també una bosseta per si hi havia alguna almoina en metàl·lic, que com ja hem comentat, habitualment era per al capellà. Aquest costum del salpàs té origen en la tradició jueva adoptada pel ritu cristià a Catalunya i arreu i és una evolució dels costums hebreus de pintar amb sang les portes de les seves cases, per alliberar-se de les plagues d’Egipte.
En el blog “Moià d’abans” de Joan Carrera i Vilardell s’explica que “una altra tradició que anava de bracet amb el Salpàs eren les creus de palma. El sacerdot o els seus ajudants repartien fulles de palma beneïdes el Diumenge de Rams, amb les quals la gent feia creus petites, que es clavaven a les portes i finestres com a signe de protecció, sobretot contra els llamps. Per paga, les cases importants donaven una dotzena d’ous i les que eren més modestes, mitja dotzena. Els ajudants els posaven amb compte dins la cistella i els duien fins a una altra casa. Aquesta i altres manifestacions venen a significar que inclús avui, malgrat totes les invocacions religioses pròpies de la litúrgia cristiana moderna, segueix perdurant en l’inconscient col·lectiu una fe més pròpia de la superstició que de la religió que sempre ens havien predicat”.
Pel que fa als acetres i salpassers que hi ha al museu, que en són uns quants, no puc dir que es conegui gaire bé la seva procedència. No seria gens estrany que haguessin estat salvats de ésser fosos com a metall durant l’època de la guerra, de 1936 a 1939. N’hi ha de plata bellament decorats i n’hi ha d’aram, també decorats amb símbols força habituals com és l’anomenada “sexifolia”, un símbol solar protector present en multitud de cultures.
Doncs, si sou de tarannà encuriosit, us he donat un xic de feina. En les sortides o passejades que feu per les viles i pobles de casa nostra, quan al llindar de la porta principal o en alguna pedra d’una casa veieu senyals de corrosió pels efectes de la sal i una creu de palma a la porta, probablement s’hi haurà fet el ritu del salpàs amb un acetre i un salpasser
