L’ànima del cançoner

De la missió número dos, feta amb Joan Llongueres, el 1922.
Joan Tomàs, a la seva llibreta, va escriure:

“L’alcalde de Les Planes, en Pere Sacrest, acabdalat fabricant i ferm catalanista, posà la Casa de la Vila amb totes ses dependències i personal a la nostra disposició.
Allà, durant tots els dies del nostre sojorn, al vespre, en plegant de la treballada, acudien els cantaires i ens dictaven les cançons. Ben aviat la gent n’hagué esment d’això i cada dia augmentaven els veïns del poble que acudien a escoltar les velles cançons que nosaltres apuntàvem.
El silenci era absolut amb tot i veure’n, sobretot els darrers dies, la sala de sessions plena de gom a gom, i l’interès que despertaven aquelles cançons que semblaven ressucitar de la vellúria era cada dia més viu.

Era freqüent quan un cantaire no recordava prou bé una estrofa sentir aixecar-se una veu d’entre la massa, d’algun home o d’alguna dona, que deia el que ella sabia de la cançó i així començant per ajudar acabaven cantant cançons senceres. Era una mena d’assemblea popular del poble per l’amor de la cançó.
Quan impressionàvem alguna cançó en el fonògraf i ells sentien després reproduir per l’aparell la veu del cantaire, el seu goig era sens límits. Durant el dia en tot el poble no es parlava d’altra cosa que de les cançons i això feia que els vells, recordant-les, les tornessin a cantar i al jovent quelcom se’ls en quedés.
El darrer dia durà la nostra sessió fins molt més enllà de mitja nit i tothom romangué fins al darrer moment, lamentant que haguessin durat tan poc aquelles belles cantades. Més d’un d’aquells homes del terrer i d’aquelles dones senzilles, ens digué: -No en surten pas ara de cançons com les d’aquells temps!
No cal solament recollir les belles cançons del passat, cal també fer-les reviure i retornar-les al poble. El poble retroba amb elles desseguida el seu esperit i el seu tremp de raça, que ofeguen massa sovint les eixorques i malsanes cançons dels nostres dies.”