L’arbocer
La fulla de l’arboç és molt remeiera
L’arbocer o arboç (llat., Arbutus unedo; cast., Madroño, alborocera) és un arbust que, popularment, també es coneix com a cirerer de llop o cirerer de pastor. És una planta que sol créixer en els erms i en els alzinars d’una bona part dels boscos de la zona del litoral i, àdhuc, de les zones muntanyenques de poca elevació d’arreu de la península ibèrica. Des d’època força antiga hom troba arbocers plantats en jardins conventuals i monàstics i, també, en n’hi ha en parcs i jardins de moltes ciutats d’Europa, atesa la bellesa i verdor permanent de la seva fulla.
Pel que fa als aspectes remeiers, cal assenyalar que l’escorça de l’arbocer conté, de manera força abundant, una substància anomenada taní. Les fulles de la planta gaudeixen de propietats terapèutiques força eficients per a malalties del ronyó i en alguns casos d’infecció de les vies urinàries. A més, la fulla de l’arbocer gaudeix de propietats astringents que s’apliquen amb notable eficàcia per a tallar les diarrees. L’arbocer duu una substància anomenada arbutina que li dóna una certa amargor i que també manté i es percep en la mel feta amb la flor de l’arboç, que és una mel especialment remeiera i molt estimada per fra Ramon, el popular ermità del Pirineu.
L’arboçó ―o cirereta que fa l’arbocer― és menjívola quan ha madurat del tot (triga un any!), i en la cuina medieval dels arboçons macerats se’n feia un vinagre vermell molt vigorós que potenciava el gust de les menges, però tal com escriví el cèlebre botànic Pius Font i Quer (†1964): “Los frutos del madroño son comestibles, pero poco gratos al paladar, a no ser que se coman cuando, más que maduros, se ablandan y se vuelven más saborosos; pero no se coman en demasía, porque llegan a emborrachar y producen, según dicen, dolor de cabeza” (Plantas medicinales, 376).
