L’arç blanc
Les virtuts remeieres de l’arç blanc i de l’arç negre
L’arç blanc (llat., Crataegus monogyna; cast., Majuelo, espino albar) és una planta remeiera coneguda pels herbolaris amb el nom d’espí blanc o espinal. La seva flor, és un tònic excel·lent per al cor i, en cas de nerviosisme, esdevé un eficaç tranquil·litzant. L’espinal gaudeix de provats efectes diürètics i, alhora, és un potent tònic cardíac que corregeix la hipotensió, la hipertensió, la taquicàrdia i l’ arítmia, però sempre cal ser molt ser curós i estricte en les dosis. Cal collir les flors de l’arç blanc quan estan a punt d’esclatar i aquestes s’han d’assecar a l’ombra. La utilització de l’arç en la medicina popular és molt primitiva i, segons el famós botànic Pius Font i Quer: “las majuelas fueron pasto del hombre desde remotas épocas, cuando todo aprovechaba para su mantenimiento. En las habitaciones lacustres prehistóricas se han hallado restos de ellas, principalmente los cuescos de sus frutos” (Plantas medicinales, 216).
En canvi, l’arç negre (llat., Prunus spinosa; cast., Endrino), fa una fruita menuda, molt aromàtica, anomenada aranyó (coneguda també com a aranyó o prunyó i en, castellà, com a bruñón o arañón) que és emprada per a l’elaboració d’un bon nombre de licors conventuals i monàstics europeus per les grans propietats digestives i laxants de l’aranyó, tal com ja ho posaren en relleu els antics apotecaris conventuals: “Lo pruner bord o aranyoner també se coneix ab lo nom d’escanya-gats o ars negre. Fa lo fruyt petit, negrós-blavench o violaci, molt amargant. Les flors ab infusió tenen força curativa y combaten la dificultat d’orinar y dolors d’estómach. Un decuit que no es faci bullir més d’un minut és un purgant que n’hi ha prou ab una tassa” (APCC, Terapèutica Antiga, s. f.). D’altra banda, l’escorça i les fulles de l’aranyó són febrífugues i els prunyons, macerats convenientment, s’han usat amb eficàcia per aturar les hemorràgies nasals. En el llunyà segle XII l’experta en medicina monàstica i herbes remeieres, Santa Hildegarda de Bingen (†1179) escriví que el vi d’aranyoner és molt eficient contra els cucs intestinals i, també, són aptes per a guarir el càncer de pell (cf. S. Hildegardis abbatisae Opera omnia, Parisiis 1882, P. L. 197, col 1243 “De spinis […] etiam paucas guttas vini desuper fundat, et sic cancri morientur”. En efecte, recentment s’ha descobert que els aranyons són molt rics en vitamina C i, alhora, fortifiquen la bufeta i l’estómac.
Sobre les principals propietats terapèutiques de l’aranyoner, els antics frares escriviren que el xarop fet amb prunyons serveix per a tallar la diarrea: “Recójanse dos libras de endrinas y échense en una olla bien limpia, con una libra de azúcar y un vaso de agua y déjese que hierva un cuarto de hora. El jarabe resultante, que tiene un color rojo, cuélese a través de un paño de estamenya y échese en una botella. Este jarabe se toma a cucharadas para combatir la diarrera. Debe notarse que hay quien prefiere añadir vino tinto al azúcar en vez de agua” (APCC, Recetario, s. f.), i aquest xarop de prunyó és molt estimat per fra Ramon, el popular ermità del Pirineu, i us el recomana especialment per tal d’aturar les diarrees estivals.
