Les capelletes itinerants
La devoció, pròpia de la religiositat catòlica, ha tingut diversos formats. Un de molt interessant és el format de les capelletes itinerants.
Quan les ermites i santuaris catalans eren centres de devoció, i no tant de reclam turístic com són ara, calia assegurar formes d’ingressos econòmics. Aleshores, era habitual l’existència de la figura de l’aplegador, santer o acaptador. En determinades èpoques de l’any, s’allunyaven de les seves cases per recórrer masies i poblets a la recerca d’alguna aportació dinerària o en espècie. Ho feien acompanyats d’una petita capelleta que preservava, reclosa al seu interior, una imatge de la Mare de Déu, sant o santa del seu lloc d’origen.
Amb el creixement dels nuclis de població, aquest model es va transformar en urbà. Les capelletes de visita domiciliària van iniciar el seu transitar. I a determinades cases de moltes poblacions s’esdevé, cada dia –més o menys-, una escena semblant: truquen a la porta o al timbre; és el veí o veïna del costat o d’unes cases més enllà que porta, embolicada en una funda de roba, un espècie d’armariet. Qui la recull el sol posar en un lloc vistós de la casa, li treu l’embolcall i li obre les portes.
Allà a dins, en aquesta caixa quadrangular de fusta, tancada amb un vidre, apareixen unes imatges religioses determinades: la Sagrada Família, la marededéu del Sagrat Cor de Jesús o alguna altra figura relacionada directament amb la religió catòlica.
En alguns casos hi ha una bombeta i s’endolla el fil per fer-la lluir; en d’altres, a més, se li dirigeix una oració de benvinguda o una pregària demanant un bon futur per al nucli familiar. Després de vint-i-quatre hores, generalment, es reprodueix el gest a la inversa: es fa una reverència de comiat, es diposita una almoina a la caixeta que hi ha feta expressament a la base, es tanquen les portes i es torna a enfundar.
Seguidament, algú de la casa, que ha estat partícip dels gestos esmentats n’agafa la nansa que sobresurt, passa la porta i s’arriba a la casa del veí o veïna convinguts prèviament. Truca a la porta o al timbre i fa lliurament de l’objecte amb el mateix gest que li van fer abans a casa seva.
I així, dia a dia, fins a completar un cicle que, generalment s’aproxima als trenta dies d’un mes qualsevol. I l’espera la zeladora o zelador, procurant que no s’endarrereixi gaire, i buida la caixeta de les aportacions econòmiques –que guarda amb les dels mesos anteriors. Procura que el primer dia del mes següent el veí o veïna a qui lo correspon torni a rebre aquell petit habitacle d’imatge religiosa.
Així continua la cadena, de forma circular, entre determinades cases d’una parròquia, on cada llar és una baula d’una cadena o circuit de devoció que pràcticament es fa invisible. Cada família sap qui li porta aquella capelleta i, alhora, a qui l‘ha de dur, però moltes vegades, gairebé sempre, ignora quines altres llars la rebran i la passaran.
La religiositat popular no s’està quieta quan intervenen les “capelletes de visita domiciliària”.
Són capelletes, sí, capelles en petit que en lloc d’esperar els fidels són elles les que els van a veure.