Les cent millors rondalles populars catalanes

Les cent millors rondalles populars catalanes és un aplec de narracions breus que Joan Amades va publicar per primera vegada l’any 1948 a Editorial Selecta. De fet, arribaren a ser dos volums de rondalles diferents que, més endavant, se n’han fet reedicions amb títols semblants. La darrera versió és de l’any 2009 i Edicions 62 en recupera l’encapçalament inicial. La selecció de narracions va precedida per un proemi de l’autor i entre el centenar de rondalles trobem Margarideta on el folklorista diu:

Hi havia un rei que tenia tres filles molt bones i molt gallardes. Un dia el rei volgué saber fins a quin punt l’estimaven. Cridà la gran i li preguntà fins a quin punt se l’estimava. La donzella li respongué que l’estimava com el pa, i el pare li contestà:

Si em vols com el pa queda’t ençà.

Cridà la mitjana i li féu la mateixa pregunta i aquesta digué que l’estimava com el vi, i el pare li contestà:

Si m’estimes com el vi queda’t ací.

Cridà després la més petita i li feu la mateixa pregunta i la menuda li digué que el volia com la sal. La resposta de la minyona desplagué al pare, que la tragué de casa i li digué:

Si m’estimes com la sal vés-te’n del meu hostal.

La pobra noia tota adolorida perquè el pare l’havia treta de casa, es posà un vestit tot espelleringat a tall de captaire a fi de dissimular el seu llinatge i se n’anà camps a través en cerca de feina.

Arribà a una casa de gent molt rica que tenia moltes oques i demanà si la volien llogar per portar i guardar les oques. La mestressa li digué que no, però l’hereu, que la veié, la trobà molt gentil i digué a la seva mare que se la quedés. L’endemà l’enviaren a pasturar les oquetes vora d’un riu. Quan fou allí la princesa, que s’anomenava Margarideta, tragué de sota les robes espelleringades una pinta tota d’or i es pentinà emmirallant-se en les aigües del riu. Les oques restaren totes embadalides mirant-se-la i no tastaren gota d’herba. Quan de vespre tornaren les oquetes a casa, la mestressa els preguntà si estaven satisfetes de la novella pastora i les oquetes contestaren:

Oc, oc, oc, d’herbetes no n’hem menjades, però hem vist molt rica dama.

I la mestressa no entengué pas el que les oquetes li volien dir. L’endemà i l’altre endemà encara, passà tot el mateix. La princesa es pentinà, les oques embadalides no van menjar res i quan la mestressa els preguntà què tal, contestaren com el primer dia.

La mestressa, enfuriada, volia treure la pastora, però l’hereu no es trobava bé i demanà a la seva mare que li fes portar una tassa d’herbes per la pastora. Quan la hi portà li preguntà de quina casa era filla, puix que per la finor de les mans li coneixia que no era pastora. La Margarideta li contestà que era de casa molt pobra i que totes les seves germanes guardaven bestiar com ella. L’hereu li digué que no se la volia pas creure i que per un estrip de la roba espelleringada que portava se li veia que a sota portava un vestit brodat d’or que no era pas propi de les pastores. La donzella es veié descoberta i confessà al fadrí la veritat de qui era.

El fadrí s’agradà de la donzella i s’hi volgué casar. La seva mare no ho volia pas, però quan sabé que era princesa no hi tingué inconvenient. El dia de les noces feren un gran dinar al qual hi van convidar tota la gent més noble i de més categoria de tota aquella encontrada. També van convidar el pare de la núvia que li agradava molt anar als convits. Quan la princesa sabé que el seu pare havia de concórrer a l’àpat, demanà per cuinar precisament ella el menjar del seu pare, que procurà que fos el més exquisit de tots, però no hi posà sal. Després de l’àpat preguntaren al rei com havia trobat el dinar i contestà que hauria estat molt excel·lent si no s’haguessin oblidat de posar-hi sal i que més hauria preferit tenir de menjar sense pa, ni vi, que sense sal. Aleshores la núvia li recordà que havia tret una seva filla de casa perquè li havia dit que l’estimava com la sal i que en canvi havia estat satisfet que les seves altres dues filles comparessin la seva estimació per ell, amb el pa i amb el vi. El rei reconegué el seu error i en saber que la núvia era la seva filla petita restà molt content i satisfet.