Les danses macabres o de la mort
El flagell de la pesta negra a Europa va condicionar el pensament, la vida quotidiana, el posicionament davant la vida, i va capgirar-ho tot, absolutament tot. No ens hem d’estranyar ja que els diferents brots d’aquesta pandèmia al llarg del segle XIV va endur-se a l’altre món uns 25 milions de persones. En aquest context de negativisme i de por neix el que coneixem com danses de la mort o macabres.
Així entenem per danses macabres tot un seguit de manifestacions i expressions artístiques que neixen a la baixa edat mitjana que fan referència a la mort, a la descomposició del cos etc, però que res té a veure amb els ritus funeraris. Aquesta idea portada a l’art es manifesta en pintura, literatura, dansa, cultura popular etc. La finalitat d’aquestes és moralitzant, alliçonadora i vol recordar que l’estada en el món dels vius és efímera i que tothom ha de morir. Als països catalans tenim testimonis d’aquestes danses a la Sala Capitular del convent de Sant Francesc de Morella en unes pintures de mitjans del segle XV i també en un capitell a Girona procedent del Castell de Cartellà del mateix segle. Documentalment, sabem que l’any 1412 L’entremés o Joch de la mort va ser representat dedicat a Ferran d’Antequera i la seva esposa Elionor amb motiu de la seva entrada triomfal a Barcelona.
Però de manera generalista i entrant en el camp de la cultura popular, quan parlem de danses de la mort podem dir que són un gènere literari i espectacular que es materialitza en les representacions generalment amb text versat on intervé la mort personificada i diversos personatges de diferent posició social, el Papa, el rei, el noble, el pagès, el nen etc.
Actualment en aquest darrer format però sense text, on es presenta la mort com un element democràtic i igualitari per a tothom, on participen, en aquest cas vius, diferents personatges de posicions socials es va recuperar l’any 2001 el Ball de la Mort de la Selva del Camp i que des del 2002 forma part de la processó del Sant Enterrament del Divendres Sant. També per la processó de divendres Sant a Manresa l’any 1957 va posar-se en escena una dansa de la mort inspirada en un relleu d’un panteó del cementiri on s’hi pot veure la mort acollint sota el seu mantell el ric i el pobre. A la representació manresana tots els personatges ja són morts i també hi trobem elements al·legòrics propis de l’estètica barroca com la dalla, el plat de cendra i el rellotge de sorra. Amb diverses interrupcions al llarg del temps la Dansa de la Mort de Manresa torna a ballar-se des del 2002 any en què es recupera la processó.
De totes aquestes manifestacions macabres, la Dansa de la Mort de Verges és la que, per la seva antigor, continuïtat en el temps i singularitat, ha assolit més renom i reconeixement arreu, i es considera com una representació única a tot Europa. A Verges es representa dins la processó de Dijous Sant. D’aquesta processó ja es té notícia el 1666 sense poder assegurar la participació de la Dansa de la mort. Des d’un punt de vista formal aquesta dansa fuig del model medieval que hem descrit anteriorment i s’inscriu en el moment del ressorgiment de la preocupació de la mort pròpia del Barroc lligat també a les propostes de la Contrarrefoma.
Els balladors formen un discurs al·legòric, sobri i estremidor. El capdanser duu la dalla on podem llegir “Nemini Parco”, seguit i en el centre de l’escena un esquelet branda una bandera on en una cara tornem a llegir el “Nemini Parco” i en l’altre cara “Lo temps és breu”. Flanquejant el banderer dos esquelets duen els platets amb cendres recordant-nos el destí final dels nostres cossos. Tancant aquesta escena que descriu una creu, trobem un darrer esquelet que du un rellotge sense busques i que el dansaire en les seves evolucions va assenyalant hores a l’atzar. Acompanyen aquests cinc balladors un tabaler i quatre torxes que il·luminen l’escena de forma escaient i que donen més força dramàtica i missatge.
