Les diades Populars Catalanes
Són quatre llibres, de petit format, escrits per Joan Amades i publicats per l’Editorial Barcino dintre de la col·lecció: Enciclopèdia Catalunya, la qual fou iniciada l’any 1926 amb l’objectiu d’imprimir fins a un total de 150 manuals dedicats a l’estudi dels Països Catalans, de temàtiques variades com: paisatgística, geologia, poblaments prehistòrics, pesca, ornitologia, monografies… però, finalment, l’empresa es va quedar pel camí amb la producció de 39 volums.
Respecte a les aportacions del folklorista, l’embat de la Guerra Civil distancia cronològicament en el temps l’aparició dels llibres. Ara bé, la seqüència es manté gairebé seguida dins la col·lecció: 1932 (Vol. 19); 1935 (Vol. 21) i 1949 (Vols. 22 i 23). Dit això, afegir que l’Amades estructura el conjunt de Les diades populars catalanes seguint el santoral a partir de les estacions de l’any, però ho fa d’una forma flexible:
St. Tomàs a St. Elm (21 desembre – 2 de juny) (Vol. I)
St. Jordi a St. Roc (23 d’abril – 16 d’agost) (Vol. II)
St. Magí a St. Nicasi (10 d’agost – 14 de desembre) més Dijous Gras – El Carnestoltes Ciutadà (Vol. III)
El Carnestoltes Vilata i el Rural – La Quaresma – Setmana Santa – Pasqua (Vol. IV)
Com a mostra de tot plegat, apropar la festivitat dedicada a la Mare de Déu d’agost, La cantada de cecs i la Xàquera vella on, l’autor explica, que: “Moltes poblacions del nostre país celebren aquest dia llur festa major, en general sense notes típiques especials. Cal, però, assenyalar alguns costums propis de les festes majors valencianes –d’aquesta diada i d’altres dies de l’any-, com la cantada de cecs, la xàquera vella i el ball de Torrent, que encara avui subsisteixen en bon nombre de localitats.
La “cantaa de cegos” és especialment freqüent. Dalt d’un cadafal alçat al mig de la plaça, un parell de cecs canten o reciten romanços o “col·loquis”, tot acompanyant-se amb la guitarra. Hi ha un vast repertori d’aquests romanços, que ben sovint són impresos. Generalment descriuen facècies de lladregots o embolics de família; solen ésser escrits amb un llenguatge groller, i sovint són dialogats.
Un dels balls que més s’havia ballat en aquestes festes era la “xàquera vella”. La parella capdavantera havia estat formada per dos casats, generalment els que hom tenia per més entenimentats i més bons balladors. La xàquera era una dansa molt greu: era mal vist que la balladora alcés els ulls de terra i gosés mirar el ballador. Acabat el ball, el dolçainer que l’havia tocada, posava el barret a terra i, en passar la parella pel seu davant, el ballador deixava caure unes quantes monedes dintre del barret; el músic, per cada ral, donava un toc de dolçaina, i així publicava el tarannà liberal o gasiu dels balladors.
