Les dues rates i el mico

(rondalla popular)

Una vegada dues rates van trobar un formatge molt gros al prestatge d’un rebost. Van decidir endur-se’l però els va caure a terra i se’n van fer dos trossos, l’un força més gros que l’altre. Totes dues es volien quedar el gros i cap no volia el petit. Com que no aconseguien de posar-se d’acord van decidir de trobar un jutge que els resolgués el plet.

Van fer venir un mico que hi havia al jardí i li van explicar el fet. El mico, que era molt llest, després d’escoltar les raons de cada una de les rates, va dir que el cas era de mal resoldre i que l’única solució era igualar els dos trossos de formatge, perquè cap de les dues rates no en sortís perjudicada en relació a la seva companya. I ell mateix es va oferir a fer els dos trossos iguals. Les dues rates s’hi van avenir i el mico va agafar el tros més gros i hi va clavar una bona queixalada per tal d’igualar-lo amb el petit, però en va fer un gra massa i aleshores el tros gros va quedar més xic que el petit, i cap de les dues rates no el va voler. El mico va dir que ja tenia la solució i que només calia tornar-ho a provar. Va clavar una altra mossegada al segon tros, però també va ser massa grossa, de manera que aquest tros va quedar de nou més petit que l’altre i no el volia cap de les rates. El mico ho va provar un tercer cop, i un altre i un altre, però sempre mossegava més del compte i els trossos mai no quedaven iguals. Fins que el mico es va menjar el formatge sencer. Quan les rates se’n van adonar van començar a insultar el mico, tractant-lo de lladre i de golafre, però aleshores ja era massa tard. I així totes dues es van quedar sense ni un bocí de formatge, però amb una bona lliçó.

 

Text: Albert Jané
Il·lustració: Pilarín Bayés
Locució: Mercè Canela

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 321 (1975) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)