Les memòries d’en “Cuanitu”
De l’obra d’en Joan Amades, hi ha un llibret de gairebé 130 pàgines que ens apropa a través d’articles breus i amb tocs autobiogràfics a la infància del folklorista. Amb el títol de “Quan jo anava a estudi” l’any 1982 la Consol Mallofré conjuntament amb l’editorial Barcino impulsaren l’edició del text que s’aplega en el volum núm. 28 de la col·lecció Biblioteca Folklòrica Barcino.
Malgrat que en diverses ocasions l’Amades manifestà als familiars pròxims la voluntat que, més enllà de la seva mort es desempalleguessin definitivament dels escrits inèdits sobre cultura popular que no hagués publicat en vida, la Consol Mallofré amb la seva germana Enriqueta, la qual era la vídua de l’Amades, poc cas li feren de tot plegat i intentaren pel seu compte arrodonir els treballs inpublicats amb l’ànim que, quants molts més, millor, acabessin veient la llum.
Respecte al llibre, en el pròleg inicial l’articulista exposa el següent: “En escriure les presents notes no em proposo pas de fer unes memòries, puix que no em crec haver fet res que valgui la pena de deixar-ho escrit, i, altrament, no tinc cap interès a explicar coses personals que no poden interessar ningú, quan comencen per no interessar-me a mi.”
En relació al comentari (i, per sort dels que estem tocats per la cultura popular) agrair primer, però, a les dues germanes Mallofré que fossin poc obedients al precs de l’Amades perquè es desfessin dels papers inèdits i, segon, a l’autor per, malgrat els dubtes, seure davant del teclat d’escriure i redactar aquests gargots que ens serveixen per descobrir detalls de la infantesa d’en “Cuanitu” que era, el nom amb el qual l’anomenaven parents i coneguts a finals del segle XIX.
Càstics escolars com ara el fet de picar amb un regle de fusta la punta dels dits (fer “palmetades” en deia); anades a la cacera de sargantanes vives amb la creença que ajudaven a recordar i saber bé la lliçó; el fet de jugar a fer ombres xineses o construir estels, pessebres, folrar llibres… fer-se el mil homes fumant cigarrets (de xocolata); fer-se el valent davant els companys tot esbombant el nombre de cadàvers comptats al dipòsit de l’Hospital de la Santa Creu… o bé pujar als tramvies; anar al cinema… són, aquestes i d’altres variades vivències, pinzellades personals entre dolces o cruels que ens acosten als anys d’infantesa del folklorista.
Pel que fa als documents originals del treball, en l’arxiu del Fons Amades, a part d’un exemplar del llibre en qüestió, hi ha conservades dues primeres còpies, mecanografiades, amb correccions a mà fetes al damunt per la Consol Mallofré que ajuden a entreveure com es duia a terme el procés de producció de les obres de Joan Amades.
Com a curiositat, el primer mecanoscrit recorda un palimpsest, pergamins de l’edat mitjana als quals s’esborrava la tinta que hi havia al damunt per poder reaprofitar-los. Ara, d’això, en diem reciclar i en el cas que ens ocupa de l’Amades, esquarteraren per l’ocasió rètols de papers publicitaris de l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya de l’any 1932 per escriure el text a la part del darrera.
Referent al segon mecanoscrit, està redactat sobre papers de ceba, els quals tenen una textura extremadament fina, i, a més, quan s’ajuntaven amb papers de carbó esdevenien la tècnica habitual que permetia poder fer més d’una còpia dels treballs a la vegada. Les fotocopiadores elèctriques amb “tòner” encara no s’havien inventat. Anècdotes a part, entranyable resulta la lectura del document final on clenxat i amb pantalons curts, el petit “Cuanitu”, fa l’ullet.
