Les olles de mel

(llegenda hebraica)

Una dona vídua, més aviat rica, va haver d’anar a passar un cert temps fora de la ciutat on vivia i abans d’emprendre el viatge va col·locar la seva fortuna, consistent en monedes d’or, en set olles de fang molt grosses, i les va tapar amb una capa de mel. Va deixar les olles a un amic, davant de testimonis, perquè les hi guardés i se’n va anar.

Al cap d’un cert temps la vídua va tornar a la ciutat i va demanar a l’amic que li tornés les seves olles. Quan en va voler treure l’or, es va adonar que havia desaparegut, ja que aquell que deia ser el seu amic, havia descobert el seu secret un dia que necessitava més mel de la que tenia a fi d’atendre els seus convidats. Aleshores havia buidat totes les olles, va amagar l’or i va omplir les olles amb mel. I per més que li van preguntar, no va respondre sinó que ell només havia rebut unes olles de mel.

La vídua, privada de la seva fortuna, es va adreçar al rei David per demanar justícia. El rei va escoltar la demandant i l’acusat, però no sabia com treure l’entrellat del cas. Assegut al peu del tron, el jove príncep Salomó va escoltar les paraules de totes dues parts. De sobte es va alçar, va demanar l’autorització del seu pare i va dir:

• Vés a casa teva, pobra dona, i porta les set olles de mel.

Quan la dona va tornar amb les set olles el príncep les va fer buidar i trencar. I tothom va tenir una bona sorpresa quan entre els bocins de terrissa van aparèixer algunes monedes d’or, que lluïen entre la mel.

• L’home ha robat l’or – va sentenciar el príncep – i l’ha de restituir.

Els lladres sempre operen a corre-cuita. Per això vaig pensar que el culpable no hauria recollit les monedes una per una, sinó que se n’hauria deixat alguna que permetés, tal com realment ha passat, de descobrir el rostre del seu delicte.

 

Text: Albert Jané
Il·lustració: Pilarín
Locució: Mònica Estruch

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 316 (1975) i en el recull Rondalles d’arreu del món. Edicions del Mall (1980)